Ciclista de sofà

Blog de ciclisme per a fans vagos

LA RESSACA DE LES CLÀSSIQUES

Filed under: General — ciclistadesofa at 11:16 am on dilluns, abril 24, 2017

Amb la Liège-Bastogne-Liège s’acaba la primavera ciclista de clàssiques i destacades voltes per etapes d’una setmana (a falta del Tour de Romandia que comença demà), i tothom posa la mirada ja a l’imminent inici del Giro d’Itàlia del centenari que començarà en poc més d’una setmana.

Passada l’època de les clàssiques, entre les quals s’han decidit ja quatre dels cinc monuments, i algunes de les més prestigioses voltes per etapes del World Tour, toca fer una valoració de com han anat aquests dos intensos mesos de carreres que han tingut sobretot quatre grans noms: Alejandro Valverde, Greg Van Avermaet, Michal Kwiatkowski i Philippe Gilbert. En equips també haurem de comentar els registres espectaculars del Quick-Step.

El primer nom a destacar és el del murcià Valverde. Amb 37 anys acaba de signar un inici de temporada demencial, dificilment igualable. Valverde començà l’any adjudicant-se victòries menors com la Volta a Andalusia per preparar motors i des d’aleshores ençà a ofert un recital a tot arreu on ha corregut. Victòria a la Volta a Catalunya a més de tres etapes, sent infinitament superior a tots els seus rivals, entre ells Contador. Després guanyà la Itzulia basca amb la mateixa superioritat per encarar aquesta última setmana el tríptic de les Ardenes, el seu feu particular. A l’Amstel Gold Race no va estar atent a l’atac de Gilbert i Kwiatkowski i va perdre tota opció de guanyar. S’ho guardava tot per la Fletxa Valona i la Lieja. I com no, les ha tornat a guanyar ambdues. Ja ha fet el doblet tres vegades i suma 5 victòries al Mur de Huy (les últimes quatre consecutivament) i 4 victòries a Lieja… Números increïbles d’un superdotat dalt la bici. Tot i així no s’acaba d’entendre que un paio amb 37 anys guanyi sempre i amb aquesta superioritat, molt normal no és…

L’altre gran protagonista és Greg Van Avermaet. El del BMC ha signat un inici de temporada magnífic sobretot en les clàssiques d’adoquins. Fa quinze dies s’adjudicà la París-Roubaix, una de les millors carreres que hi ha i primer monument del seu palmarès. Abans ja havia guanyat tres clàssiques més del World Tour com l’Omloop Het Nieuwsblad, l’E3 Harelbeke i la Gant-Wevelgem, i fou segon a Flandes, quasi res. També fou segon als carrers de Siena a la bonica Strade Bianche. Ha sigut el rei dels adoquins d’aquest any i porta dues temporades a un nivell superb.

El també belga Philippe Gilbert ha renascut aquesta primavera i el canvi d’equip se li ha posat de meravella. El Quick-Step és el millor equip del món en les clàssiques i tenen una plantilla de tanta qualitat que fa que sempre estiguin davant. Gilbert va començar a donar bones sensacions quedant segon a l’E3 Harelbeke i a la Dwars Door Vlanderen darrere el seu company Yves Lampaert. Les bones cames que mostrava es confirmaren als 3 Dies de la Panne on s’emportà la general i una etapa amb una autoritat total, preludi del que passaria pels murs adoquinats de De Ronde. L’exhibició de Gilbert al Tour de Flandes és d’aquelles que es recordarà per sempre més. Un atac a més de 50 quilòmetres de meta i victòria èpica en solitari. I per acabar-ho d’adobar, dues setmanes després victòria a l’Amstel holandesa, la primera de les Ardenes, alçant-se victoriós per quarta vegada en aquesta prestigiosa prova que tenia fins a 35 petits murs per superar en més de 250 quilòmetres. Victòria sensacional davant un altre monstre com Kwiatkowski. Gilbert ha tornat.

Finalment, pel que fa a triomfadors de la temporada, cal parlar del renascut polonès de l’Sky, Michal Kwiatkowski. El campió del món del 2014 havia ofert un parell d’anys molt discrets les últimes temporades, però enguany està desbocat. El mes de març li fou molt propici i s’emportà per segona vegada en la seva trajectòria la Strade Bianche després d’un atac a falta de pocs quilòmetres i victòria en solitari. I uns dies després assolia el seu primer monument, una de les més grans victòries de la seva carrera, la Milà-San Remo, i ni més ni menys que vencent a Sagan a l’esprint després d’un magnífic atac dels dos junt amb Alaphilippe al Poggio i escapada dels tres els últims quilòmetres. I tot i que Kwiato no ha tornat a guanyar des d’aleshores, si que ha signat actuacions i resultats molt positius, fregant sempre la victòria. Estigué prop de guanyar en tres etapes a Euskadi i sobretot a les Ardenes, sent segon a l’Amstel i tercer a Lieja. El millor Kwiato ha vingut per quedar-se i la seva condició de tot-terreny el fa favorit en qualsevol escenari.

No ha tingut sort enguany el megacrack Peter Sagan. Per alguna cosa o altre no s’ha endut cap clàssica important, més enllà de la no tant destacada Kuurne-Brussels-Kuurne, i comença a tenir en Van Avermaet la seva bèstia negra, a la que s’hi ha sumat Kwiato. Sagan era el gran favorit per totes les clàssiques de primavera però no n’ha guanyat cap. Segon a San Remo, tercer a Wevelgem, caiguda a Flandes, rebentada de roda a Roubaix quan havia atacat i se n’anava,… en definitiva no ha tingut gens de sort. Tot i així s’emportà dues etapes a la Tirreno-Adriático a principis de març. El que no se li pot negar és que sempre hi és i sempre lluita. Encara és molt jove, 27 anys, i ja supera les 90 victòries professionals, així que segur que continuarà engrandint el seu ja imponent palmarès. Dilluns vinent tindrà l’oportunitat a Frankfurt, prova que enguany a ascendit al World Tour, i sinó al sempre propici per a ell Tour de California.

I ja per acabar convé destacar un equip per sobre de tots: el Quick Step Floors. És el millor equip en les clàssiques i els resultats són espectaculars. No s’entén com no té patrocinador pels pròxims anys… A més de victòries importants com les de Gilbert a Flandes i Amstel, o la de Lampaert a la Dwars door Vlanderen, els corredors de l’equip belga han signat podi en pràcticament totes les clàssiques d’enguany amb una varietat de corredors increible, i sinó, sempre han tingut algun ciclista en opcions de guanyar fins el final. Espectacular.

Anem a repassar-ho:

-Strade Bianche: Z. Stybar, 4t.

-Milà-San Remo: J. Alaphilippe, 3r.

-Dwars door Vlanderen: Y. Lampaert, 1r; P. Gilbert, 2n.

-E3 Harelbeke: P. Gilbert, 2n.

-Gent-Wevelgem: N. Terpstra, 4t.

-Scheldeprijs: M. Kittel, 1r.

-Tour de Flandes: P. Gilbert, 1r; N. Terpstra 3r.

-París-Roubaix: Z. Stybar, 2n.

-Fletxa Brabançona: P. Vakoc, 2n.

-Amstel Gold Race: P. Gilbert, 1r.

-Fletxa Valona: D. Martin, 2n.

-Liège-Bastogne-Liège: D. Martin, 2n.

Aquesta primavera també hem tingut la retirada del mite Tom Boonen que deixà el ciclisme en actiu a la París-Roubaix, la prova que l’ha vist vencedor quatre vegades. Se’l trobarà a faltar les pròximes primaveres.

I malauradament hem tingut la nefasta notícia de la mort de Michele Scarponi atropellat per una furgoneta mentre entrenava prop de casa seva a Itàlia. Descansa en pau.



Maleïts pinganillos

Filed under: General — ciclistadesofa at 9:44 am on dimarts, abril 18, 2017

Des de que tinc memòria que m’agrada el ciclisme. Quan era petit (i en tinc 51, per centrar-nos) jugava a ciclistes a la platja, possiblement tantes o més hores que a fútbol. Jugava amb uns ciclistes de plàstic, que es venien enganxats en un cartronet en forma de triangle. N’hi devia haver deu, si no recordo malament, i entre ells un amb el maillot amb la bandera espanyola, que era Ocaña, un amb el maillot groc que, evidentment era Eddie Merckx, el maillot de la muntanya que era Perurena, i altres amb banderes d’altres països, com França, Holanda o Itàlia, que identificàvem, per desconeixement més que per una altra cosa, amb Van Impe, Zoetemelk i Thévenet. Aquests eren els fixos, els que hi eren sí o sí; els altres canviaven, depenent del moment de la temporada i el seu estat de forma.

Era un ciclisme d’èpica, en una època en que no es parlava de dòping (i amb això no vull dir que no n’hi hagués, però segur que no era tant “sofisticat” ni generalitzat com va arribar a ser després). Era un ciclisme en què un dels al·licients era veure si algun dels galls del peloton tenia una “pájara”, en què les estratègies d’equip es podien canviar vàries vegades en una mateixa etapa, depenent de com anaven els altres, i en què els directors d’equip “negociaven” els finals d’etapa de cotxe a cotxe.

Aquell ciclisme va anar morint a mida que anava augmentant l’ús de la tecnologia i la generalització del dòping. Encara hi ha una època “gloriosa”, la dels Hinault, Indurain, Perico Delgado, Chiappucci, Lemond, Bugno, Criquelion, Lejarreta, Roche, i un llarg etcètera de ciclistes, que van tenir el seu millor moment abans de que els escàndols del dòping toquessin a gairebé tots els primeres espases dels anys posteriors.

El que va arribar per quedar-se, però, va ser la tecnologia. El maleït pinganillo. Recordo les primeres vegades que vaig veure, per la tele, una etapa en la que els líders dels equips punters estaven connectats per ràdio amb el director. Vaig pensar, innocent de mi, que allò podia donar una nova i millor dimensió al ciclisme. Que el líder rebés informació immediata del que feien els altres, suposava jo, implicaria una nova manera de plantejar les etapes, li donava a tot plegat un aire diferent. En això de l’aire diferent sí que vaig encertar, però en això d’una millor dimensió…

El ciclisme de les grans voltes està en decadència. Els últims anys les tres grans, Tour, Giro i Vuelta, dominades amb mà de ferro per una elit d’uns pocs elegits, estan buscant la fórmula per aconseguir recuperar la combativitat a les etapes i la incertesa a la general: etapes més curtes amb molts finals en alt o amb rampes impossibles a la Vuelta, menys ports llargs i més mitja muntanya al Tour, o una contrarellotge individual l’última jornada del Giro 2017. Tot això està molt bé, sobretot pel que respecta al Giro, que els últims anys s’està beneficiant dels interessos d’alguns equips en bolcar tots els seus esforços en el Tour, deixant que la ronda italiana es converteixi en la més disputada i interessant de les tres, malgrat tampoc aconsegueixi complir amb les expectatives.

Ma perchè, que dirien els italians? Doncs que no sigui per culpa dels pinganillos… Des de que s’han generalitzat ja no els porten només els líders, ara qualsevol “mindundi” de qualsevol equip està connectat, i res escapa al control ferri del director esportiu. Els bons no s’arrisquen al desgast que pot suposar un atac “a cegues”, més enllà dels últims dos o tres quilòmetres en etapes amb finals en alt, ni pensar-hi en etapes planes o de mitja muntanya. Tot està controlat, tot és fred, i només es deixa un petit marge a les cames dels ciclistes. Aquestes cames, però, arriben sovint esgotades després de l’esforç tàctic de tota l’etapa, i els moments de lluita són petits esclats, petites mostres del que havia sigut el ciclisme. Mentre no es racionalitzi l’ús dels pinganillos, el que ens queda esperar de les grans voltes són etapes de migdiada, de cremar quilòmetres per veure qui arriba més fort al final, i poca cosa més.

Per sort encara ens queden les clàssiques, anarquisme ciclista en estat pur, on la potència i l’habilitat a l’hora de saber a qui seguir o quan atacar compten més que qualsevol tàctica. I ens queda Sagan, l’únic ciclista al que les tàctiques semblen importar-li més aviat poc, i, juntament amb Contador quan es desespera, els únics que poden posar cap per avall una etapa, segurament per a la desesperació dels seus directors.

 



L’EXPLOSIÓ DEL CICLISME COLOMBIÀ

Filed under: General — ciclistadesofa at 8:10 am on dimecres, abril 5, 2017

 


En els últims anys hem vist com nombrosos ciclistes colombians s’anaven fent un lloc important i cada vegada més destacat en el ciclisme actual, esdevenint en poc temps una de les principals potències ciclistes mundials, sempre en les primeres posicions dels rànquings de la UCI, tant en figures individuals com a país, competint de tu a tu amb països punters com Espanya, Bèlgica, Itàlia, Austràlia, França o Gran Bretanya. Només els falta tenir un equip a l’UCI World Tour i ja hauran fet el salt definitiu. De moment ja tenen al Team Manzana-Postobón a Continentals Professionals fent bons resultats i enguany participaran convidats a la Vuelta a Espanya i ja han participat en una altra volta del World Tour com la nostra, la de Catalunya, mostra del nivell dels seus corredors.

Algunes figures com Nairo Quintana o Esteban Chaves ja són ciclistes consagrats a l’elit, mentre que d’altres com Fernando Gaviria o Miguel Ángel López comencen a despuntar i obtenir resultats molt importants en proves de primer nivell. És per això que en aquest article veurem les principals figures ciclistes actuals provinents del país sud-americà.

-CICLISTES CONSAGRATS:

Nairo Quintana: Sens dubte Nairo Quintana és la gran estrella del ciclisme colombià, un dels millors escaladors del moment i la gran esperança colombiana de guanyar el Tour de França, prova en la qual ja ha fet podi en tres ocasions (dues vegades 2n i una 3r).

Nascut el 1990 a Boyacá, forma part d’una generació de supertalents del ciclisme com Peter Sagan o Michal Kwiatkowski, però a diferència d’aquests, Quintana és un ciclista de voltes per etapes i el seu ja enorme palmarès així ho certifica. Professional des dels 19 anys, guanyà el Tour del Porvenir del 2010, prova que han guanyat molts futurs grans campions, i guanyant l’any següent la classificació de la muntanya a la Volta a Catalunya, encara competint com a Continental Professional amb l’equip Café Colombia.

El 2012 féu un salt important al fitxar pel totpoderós Movistar Team on obtingué la seva primera gran victòria en una etapa de muntanya al Dauphiné, i pocs dies després s’apuntava la general de la Route du Sud. A partir d’aquí començaria una trajectòria de victòries imponent.

El 2013 explotà al Tour de França quedant segon de la general darrere Chris Froome i per davant del Purito, i anotant-se una etapa d’alta muntanya amb final a Annecy i el mallot blanc dels joves i també el de la muntanya. Ja havia guanyat uns mesos abans una etapa a Catalunya amb final a Vallter 2000 rebentant en l’ascensió a cracks com Joaquim Purito Rodríguez, Alejandro Valverde i Bradley Wiggins; i pocs dies després guanyà la seva primera gran volta per etapes, la Itzulia basca, on s’imposà a la general per davant de Richie Porte i Sergio Henao, a més d’endur-se una etapa amb final típic al santuari d’Arrate.

Ja consagrat en l’elit ciclista el 2014 obtindria la seva primera gran volta de tres etapes al coronar-se campió al Giro d’Itàlia per davant del seu compatriota Rigoberto Uran tot i que no exempta de polèmica. Guanyà també dues etapes i el mallot dels joves. A la Vuelta a Espanya del mateix 2014 patí una caiguda durant la contrarellotge quan anava vermell de líder de la general, fet que l’obligà a abandonar quan ho tenia tot de cara per guanyar.

El 2015 intentà l’assalt al Tour però tornà a quedar segon darrere Froome per solament 1 minut i 12 segons, i guanyant dues etapes, una d’ella amb final al mític Alp D’Huez. Poques setmanes després fou quart a la Vuelta.

El 2016 estigué plegat de victòries destacades, Volta a Catalunya, Tour de Romandia i Vuelta a Espanya, segona gran volta de tres setmanes del seu palmarès, aprofitant un dels atacs llunyans marca de la casa d’Alberto Contador que deixà Froome tallat, i que li serví a Qunitana el triomf final en safata. Però el seu objectiu havia estat el Tour de França i no pogué complir-lo, quedant tercer de la general per darrere de Froome i Romain Bardet.

El 2017 ha començat pletòric amb victòries a la Volta a la Comunitat Valenciana i sobretot a la Tirreno-Adriático on guanyà la general després d’una exhibició a l’ascens al Terminillo. Enguany vol fer Giro i Tour. És el màxim favorit al Giro, però el desgast que pugui patir a la Corsa Rosa pot descartar-lo del tot pel podi del Tour. Des del gran Marco Pantani el 1998 ningú ha pogut guanyar Giro i Tour el mateix any. Veurem com li va.

En el seu palmarès destaquen victòries d’etapa i podi a les tres grans voltes per etapes, a més de la victòria final al Giro 2014 i la Vuelta 2016, la general de la Volta al País Basc (2013), dues Tirreno-Adriático (2015 i 2017), la Volta a Catalunya (2016) i el Tour de Romandia (2016), entre moltes altres victòries d’etapes i voltes menors.

Amb només 27 anys encara té temps d’engrandir enormement el seu ja imponent palmarès.

Johan Esteban Chaves: L’altra gran figura colombiana en voltes per etapes és el sempre somrient i simpàtic Estaban Chaves, nascut el 1990 igual que Quintana. Chaves és un paio que pel seu estil i carisma cau bé, com el seu equip l’Orica. Tot i no tenir un palmarès tant extens com el seu compatriota, en els últims anys ha demostrat ser un ciclista a tenir molt en compte en les voltes de tres setmanes i també a les clàssiques de perfil muntanyós.

La seva explosió es donà a la Vuelta a Espanya del 2015 en la qual guanyà dues etapes muntanyoses i es classificà cinquè de la general, just darrere de Quintana. Fou a més, líder un parell de jornades.

Seguint amb la progressió, el 2016 fou un any boníssim per Chaves qui quedà segon del Giro d’Itàlia, superat per Nibali a l’última etapa, però emportant-se un triomf d’etapa i donant la sensació d’estar ja a punt per lluitar per la victòria en una volta de tres setmanes.

El final de temporada fou encara millor per Chaves que aconseguí el seu segon podi en una gran volta amb el tercer lloc a la Vuelta per darrere de Quintana i Froome, i superant a Contador després d’un magnífic atac llunyà a la penúltima etapa. La victòria més important de la seva carrera l’assolí ja al final de l’any ciclista anotant-se el seu primer Monument, en aquest cas Il Lombardia, la clàssica més apte pels escaladors, imposant-se al seu compatriota Rigo Uran i l’italià Diego Rosa.

Enguany serà el cap de files de l’Orica al Tour, i veient la seva enorme qualitat i tarannà, és ferm candidat a podi final així com a endur-se alguna etapa muntanyosa. De moment ha signat un segon lloc a la general del Down Under per darrere d’un Richie Porte intractable.

Rigoberto Uran: La sort no ha acabat d’acompanyar a Rigo Uran, i tot i assolir places d’honor en nombroses proves, li falta alguna gran victòria en el seu palmarès i, pel què hem vist últimament, o canvia molt la seva trajectòria o ja no hi serà a temps.

Apunt de complir la trentena, sempre ha rematat al pal. Medalla de plata als JJOO de Londres 2012 i dues vegades segon al Giro, el 2013 darrere Nibali i el 2014 darrere Quintana. També ha estat tercer a Il Lombardia en dues ocasions, segon a Catalunya, tercer a la Tirreno, i tercer a la Milà-Turí. Molts podis però poques victòries, entre les més importants dues etapes al Giro i el mallot dels joves, una etapa a Catalunya i una a Suïssa, i el Gran Premi del Quebec. Palmarès molt escàs per un ciclista que apuntava a guanyador d’una gran volta.

Sergio Henao: El corredor del poderós Sky, apunt de fer trenta anys, es troba en un gran estat de forma. Tot i actuar normalment com a gregari a la muntanya del seu líder d’equip Chris Froome, Henao ha demostrat de sobres que quan se li dónen galons pot fer coses importants.

Amb un palmarès molt escàs, sembla que enguany ha donat amb la tecla encertada i ha sumat dues victòries importants, la primera el campionat nacional del seu país que li permetrà lluir el mallot amb els colors de Colòmbia tota la temporada, i sobretot la general d’una prova prestigiosa com la París-Niça per davant de tot un Alberto Contador. Ara el trobem disputant la Itzulia, prova que se li dóna molt bé i on ha fet podi en tres ocasions, però la mala sort l’ha perjudicat sempre al perdre el liderat de la prova en la tradicional última contrarellotge, davant Quintana, Purito i Contador.

El 2016 estigué apunt de disputar-se les medalles dels JJOO de Rio amb Nibali quan marxaven ambdós escapats al tram final però una caiguda els deixà als dos fora de combat.

-JOVES DEL PRESENT I FUTUR:

Miguel Ángel López: Amb només 23 anys i enrolat ja com a líder de l’Astana, Superlópez apunta a supercrack i en els pròxims anys serà un dels homes més importants en les voltes per etapes ja que és un magnífic escalador.

Guanyador del Tour del Porvenir el 2014, l’any 2015 s’estrenà ja en el circuit mundial i s’anotà una destacada victòria d’etapa a l’etapa reina de la Volta Burgos. El 2016 ja es posicionà com a home a tenir en compte al emportar-se la general d’una prova del World Tour com la Volta a Suïssa i la clàssica Milà-Turí després d’un atac demolidor a l’última ascensió a la basílica de Superga. També guanyà etapes al Tour de San Lúis i el Tour de Langkawi. El mateix 2016 debutà a la Vuelta amb grans esperances però hagué d’abandonar.

Enguany ha de ser la temporada de la seva explosió i és imprevisible saber què pot arribar a fer.

Fernando Gaviria: Si bé estem acostumats a què els colombians siguin grans escaladors, amb Gaviria ens trobem amb un esprinter colossal que es postula sens dubte com un dels millors velocistes del present i el futur. No en va se’l coneix com “El Míssil”.

També del 1994 com López, Gaviria es forjà primerament en el ciclisme en pista on ha guanyat nombrosos títols, entre ells campionats del món i campionats panamericans.

En ciclisme en ruta i enrolat en el poderós Quick-Step Floors, compta amb llançadors de luxe pels esprints. De moment ja ha obtingut victòries parcials en proves importants com la Tirreno-Adriático o la Volta a Polònia, a més de clàssiques com la prestigiosa París-Tours o el Gran Premi Impanis-Van Petegem.

Enguany debutarà en una ronda de tres setmanes, en concret al Giro on més que probablement s’endurà alguna de les arribades massives.

-GREGARIS DE LUXE:

Jarlinson Pantano: En les primeres proves importants del World Tour del 2017 hem pogut comprovar que per fi Contador disposarà d’un company digne i a l’altura que el pot ajudar (i molt!) a les etapes de muntanya.

Nascut el 1988, ha tardat molt en despuntar, però el 2016 Pantano va signar el seu millor any amb dues victòries importants, una etapa al Tour i una altra a Suïssa, i apunt estigué d’endur-se’n una segona a la ronda francesa. Aquest any ha deixat el conjunt IAM per enrolar-se en el Trek-Segafredo on ja ha començat a deixar clar que treballarà per Contador i que té grans dots d’escalador. A més, aquest 2017 ja ha obtingut una victòria en forma de campió nacional de Colòmbia de contrarellotge i estigué a prop d’emportar-se l’última etapa de Catalunya, quedant segon superat per poc per l’imparable Valverde.

Darwin Atapuma: També del 1988, “el Puma” estigué fins aquest any enrolat a un dels millors equips del món, el BMC, sent sempre un gregari poderós. Actualment forma part de la disciplina del nou UAE Team Emirates d’Abu Dhabi. No ha tingut masses ocasions de brillar personalment però quan ha pogut ha obtingut algunes victòries. Els triomfs més importants del seu palmarès són el campionat nacional del 2008 i una etapa a la Volta a Suïssa l’any passat. El 2016 fou també el seu millor any acabant en el Top10 del Giro, en concret a la 9a posició, i vestint el mallot de líder de la Vuelta unes quantes etapes a més de ser segon a l’exigent pujada a l’Alto de Aitana, superat només pel jove Pierre-Roger Latour i també segon a la setena etapa superat per Lilian Calmejane.

Carlos Betancur: Començà fort i apuntava a superestrella però ha anat perdent gas els últims anys, lluny del nivell que se li suposava.

Nascut el 1989, començà a destacar el 2011 dins l’equip italià Aqua&Sapone amb bones actuacions al Giro d’Itàlia i Il Lombardia, i obtenint una victòria important al Giro dell’Emilia, clàssica 1.HC que acaba amb l’ascensió al santuari de San Luca a les afores de Bolonya, guanyant a Bauke Mollema i al seu compatriota Rigo Uran. El 2012 féu un molt bon any, sempre davant en les etapes i clàssiques muntanyoses tot i no obtenir cap triomf destacat. Això cridà l’atenció a l’equip WT francès AG2R que el fitxà pel 2013. Destacà a les clàssiques de les Ardenes amb un segon lloc a la Fletxa Valona i un quart lloc a Lieja després de rebentar el pelotón a 5km de meta. Al Giro del 2013 signà una gran actuació sent cinquè de la general i emportant-se el mallot dels joves, a més de quedar segon a l’etapa amb final al Galibier que s’emportà Giovanni Visconti.

El 2014 obtingué el triomf més important de la seva carrera al guanyar la París-Niça, a més de dues etapes, sent el primer colombià que guanyava la prova. A partir d’aquí i durant dos anys però, entrà en un declivi progressiu. El 2015 fou un any nefast, amb molts problemes dins l’equip, i per això el 2016 canvià al Movistar com a gregari per Quintana i Valverde, on aconseguí dues victòries menors en etapes a les voltes d’Astúries i Castella i Lleó.

Winner Anacona: La colònia colombiana és important en el sí del conjunt Movistar. Una altra de les peces importants per a la muntanya és Anacona. Nascut el 1988, és un potent escalador i peça important de l’equip en les proves per etapes, sobretot al Tour on ha acompanyat a Quintana i Valverde les dues últimes temporades. El seu palmarès és molt escàs però hi destaca una etapa d’alta muntanya de la Vuelta del 2014 amb final a la petita estació d’esquí d’Aramón Valdelinares.

-LA PROMESA DE FUTUR:

Egan Bernal: Amb vint anys acabats de fer, el pròxim ciclista colombià a tenir en compte és Bernal. Nascut el 1997 i forjat en el mountain bike, Bernal ja ha debutat al circuit professional de la mà de l’equip italià Androni-Giocattoli amb el que signà una excel·lent Tirreno-Adriático, signant una gran ascensió al Terminillo on entrà amb els millors. Apunt estigué d’endur-se el mallot de joves de la prova que li arrabassà Bob Jungels en l’última contrarellotge. De totes maneres realitzà un gran paper i tots els entesos apunten que té fusta de gran crack del qual sentirem a parlar en els pròxims anys.

Aquests són alguns dels noms més destacats del panorama ciclista colombià del moment, una potència en auge que compta evidentment amb altres ciclistes ja consagrats o promeses de futur per descobrir. Aquí només hem parlat d’aquelles figures més destacades. El que és evident és que en els últims anys Colòmbia ha donat al ciclisme una gran quantitat d’estrelles i homes d’equip molt potents, quasi sempre escaladors purs.



QUICK-STEP FLOORS, UNA MÀQUINA DE GUANYAR EN PERILL

Filed under: General — ciclistadesofa at 7:19 pm on dijous, març 30, 2017

Ja fa unes setmanes, Patrick Lefevere, històric mànager general del Quick-Step va anunciar que estava buscant patrocinador per l’equip de cara a les pròximes temporades i que sorprenentment li estava costant moltíssim trobar algun sponsor que volgués invertir. També va dir que si no el trobava en breu, tancaria la paradeta.

Sorprèn molt la situació límit ja que el Quick-Step no és un equip qualsevol sinó un dels blocs més poderosos del panorama ciclista, actual campió del món en contrarellotge per equips, i una de les formacions que més victòries obté al llarg de l’any, fonamentades sobretot en etapes a l’esprint en infinitat de voltes i també victòries a les clàssiques. L’any passat, el 2016, obtingué fins a 57 victòries, mentre que altres equips potents es quedaren molt lluny d’ells. Per comparar amb els equips més forts, l’Sky guanyà 39 proves, el Movistar va imposar-se en 36 carreres, el Dimension Data en 33, l’Orica i el BMC obtingueren 29 victòries, el Katusha 25 i el Lotto-Soudal 21. És a dir, el Quick Step guanyà 18 proves més que el segon equip més triomfador, ni més ni menys que l’Sky, l’equip més ric i probablement amb millor plantilla del World Tour, i quasi 30 victòries més que dos equips tant forts com l’Orica i el BMC, doblant pràcticament el seu nombre de victòries.

A més, no foren victòries menors. Trobem etapes al Tour, al Giro i a la Vuelta, a voltes d’una setmana com Tirreno-Adriático, Romandia, Polònia, Eneco Tour, California, Valònia, 3 Dies de la Panne, etc. i també en clàssiques com la París-Tours, la Primus Classic, la Scheldeprijs, la Fletxa Brabançona,… a més de campionats del món i campionats nacionals. Palmarès enorme i selecte, i a més repartit entre dinou corredors diferents! Una quantitat i una varietat de proves i ciclistes bestial.

El Quick-Step és l’equip belga per excel·lència i està ple d’estrelles de primeríssim nivell, així que es fa estrany i és preocupant que no tingui encara patrocinador de cara l’any vinent. A les seves files trobem a dos excampions del món com Philippe Gilbert (2012) i Tom Boonen (2005), vencedors en desenes de carreres la última dècada, entre elles moltes etapes a les grans voltes i deu Monuments entre els dos: 3 Tour de Flandes, 4 París-Roubaix, 2 Lombardia i 1 Liege-Bastogne-Liege.

També tenen a les seves files a Niki Terpstra, guanyador a Roubaix el 2014. Compten amb el possiblement millor esprinter del moment, l’alemany Marcel Kittel, i del qui probablement ho acabarà sent, el colombià Fernando Gaviria. El jove francès Julian Alaphilippe apunta maneres de superclasse i ja ha signat resultats de molt nivell i victòries importants, així com el campió luxemburguès Bob Jungels. Dan Martin assegura cada any alguna victòria a la muntanya, i el català David de la Cruz porta un parell de temporades a gran nivell i pot fer Top10 a les voltes de tres setmanes com ja va demostrar a la passada Vuelta. El bloc per les clàssiques que complementen a Boonen, Gilbert i Terpstra és senzillament espectacular: Zdenek Stybar, Yves Lampaert, Iljo Keisse, Gianluca Brambilla, Matteo Trentin, Petr Vakoc,… tots ells guanyadors d’etapes i carreres de primer nivell els últims anys.

Enguany la dinàmica no canvia, amb només tres mesos de competició acumulen ja 20 victòries de diversa magnitud, així com alguns podis i bons resultats en proves del World Tour i, a més, havent guanyat ja amb deu ciclistes diferents. Solament el BMC americà s’hi acosta amb 17 victòries repartides entre Richie Porte, Rohan Dennis, Ben Hermans i Greg Van Avermaet, a més del campionat nacional australià del jove Miles Scotson. El tercer que s’acosta en nombre de victòries és el Movistar ja que en suma 13, però en aquest cas monopolitzades per Quintana i Valverde, excepte dues de Castroviejo i Barbero. També l’Orica-Scott en suma 13, cinc de les quals sumades pel jove esprinter Caleb Ewan. Un equip tant potent com l’Sky només en suma 8, l’FDJ francès 10 i el Katusha solament 5.

Així doncs, es fa molt estrany pensar que un equip del calibre del belga pugui desaparèixer a finals d’any. Els seus ciclistes trobarien majoritàriament lloc en altres formacions però seria un drama pel ciclisme que un equip històric, amb tantes victòries de prestigi en els últims anys, i amb corredors tant bons tanqués la paradeta. I més sent d’un país on el ciclisme és religió.

Totes les victòries del 2017 (Gener-Març):

20 victòries:

-M. Kittel (6): 1 etapa Abu Dhabi Tour (2.UWT), 3 etapes i general Dubai Tour (2.HC), 1 etapa 3 Dies de la Panne (2.HC)

-F. Gaviria (4): 1 etapa Tirreno-Adriático (2.UWT), 1 etapa Volta ao Algarve (2.HC), 2 etapesVuelta San Juan (2.1)

-M. Richeze (2); 2 etapes Vuelta San Juan (2.1)

-D. Martin (1): 1 etapa Volta ao Algarve (2.HC)

-J. Alaphillipe (1): 1 etapa París-Nice (2.UWT)

-D. De la Cruz (1): 1 etapa París-Nice (2.UWT)

-Y. Lampaert (1): Dwars door Vlanderen (1.UWT)

-P. Gilbert (2): 1 etapa i general 3 Dies de la Panne(2.HC)

-T. Boonen (1): 1 etapa Vuelta San Juan (2.1)

-J. Bauer (1): Campionat Nova Zelanda CRI

LA RESSACA DE LA VOLTA A CATALUNYA 2017

Filed under: General — ciclistadesofa at 9:54 am on dimarts, març 28, 2017

La Volta a Catalunya és una de les millors voltes per etapes del calendari, amb 97 anys d’història i formant part de l’UCI World Tour, és la tercera volta per etapes més antiga del món, només superada pel Tour i el Giro. La seva disputa a finals de març assegura sempre una bona representació dels millors escaladors del panorama mundial, alguns per preparar el Giro i d’altres per agafar quilometratge a les cames abans de fer una aturada i pensar en el Tour.

Enguany, amb un recorregut renovat i molt més espectacular que en edicions anteriors, la Volta ha comptat amb la presència de dos guanyadors del Tour (Chris Froome i Alberto Contador) i un de la Vuelta (Alejandro Valverde), un guanyador de la pròpia Volta (Dan Martin), així com nombrosos guanyadors d’etapes de les principals voltes del calendari i aspirants als podis més importants (Adam Yates, Geraint Thomas, Ilnur Zakarin, Romain Bardet, Rafal Majka, Steven Kruijswik, Tejay Van Garderen, etc), i també algun dels velocistes que vénen a agafar rodatge (André Greipel, Nacer Bouhanni, Davide Cimolai…)

La introducció de la llarga i complicada contrarellotge per equips i l’ascenció a Lo Port (HC) ha suposat un punt més de dificultats respecte anys anteriors. La pujada a la Molina no és suficientment forta per a fer diferències, així que la inclusió d’aquest duríssim port tortosí ha estat un gran encert de l’organització. En definitiva, hem vist la millor Volta en anys i hem contemplat com per Alejandro Valverde no existeix el desgast del pas del temps.

Una vegada conclosa la Volta podem fer una petita valoració dels primeres espases i protagonistes que hi han pres part.

Alejandro Valverde: Exhibició. El cap de files de Movistar ha demostrat que amb 37 anys no es cansa de guanyar, i ho fa amb una superioritat insultant. Tots sabíem als últims metres de la Molina que superaria als rivals a l’arribada amb facilitat, ho hem vist desenes de vegades. L’atac a lo Port va ser demolidor i a la que va deixar enrere Contador i Froome estava cantada la seva victòria. I l’últim dia a Montjuïc més del mateix. Quan hi ha un esprint en grup petit i sense especialistes purs de la velocitat, Valverde no té rival, té una explosió demolidora en els últims metres.

Marxa de Catalunya amb tres etapes i la General, a més del mallot de la muntanya. Domini escandalós. Haurien pogut ser quatre etapes si no l’hagués superat Impey a la 6a, a més de la crono per equips que la UCI va prendre al Movistar de forma més que polèmica. En definitiva doncs, una victòria total i absoluta que fa pensar que en les imminents clàssiques de les Ardenes tornarà a ser el màxim favorit per ampliar el seu ja escandalós palmarès que supera les 100 victòries, entre elles dues Voltes a Catalunya. Com a curiositat, l’any 2009 va guanyar la Volta i mesos després guanyà la Vuelta a España. Enguany la Vuelta torna a ser el seu gran objectiu on hi acudirà com a cap de files absolut del poderós Movistar. Si a finals d’agost està amb aquest nivell serà clar favorit al mallot roig.

Alberto Contador: Tenacitat. El bo d’en Contador sembla haver-se-li posat molt bé el canvi d’aires i està oferint un molt bon inici de temporada amb el Trek-Segafredo. Haver pogut desfer-se de l’impresentable Oleg Tinkov deu haver estat tota una alliberació per en Conta, i això es nota a la carretera.

Tot i que no està tenint sort de cara a les victòries, ni parcials ni generals, ja suma diversos podis en aquest inici de temporada (Andalusia, París-Niça i Catalunya), i se’l torna a veure amb ganes d’estar davant i lluitar per les grans carreres. Amb l’ajuda a la muntanya de Jarlinson Pantano i Bauke Mollema esperem que aquest any no es trobi tant sol al Tour.

És evident que no té aquell punt demolidor a les pujades que deixava enrere els seus rivals, però supleix aquesta xispa escaladora amb la seva gran experiència i saber llegir la carrera com ningú, així com amb la capacitat de rebentar la cursa a 50 o 100km de meta. En definitiva, un dels més grans i un tio imprevisible que pot provocar una destrossa entre els favorits, com tantes vegades a demostrat.

Ara a recuperar aquesta setmana i cap a la Itzulia on serà clar favorit a la victòria final.

Marc Soler: Present i futur. El jove català de Movistar s’ha presentat en societat de forma espectacular. Ja intuíem que podria ser un bon element quan va guanyar el Tour de l’Avenir fa un parell d’anys, i l’any passat ja va demostrar les seves dots d’escalador amb la seva primera victòria professional a la Route du Sud, en etapa en final en alt, però el seu rendiment a aquesta Volta ha superat totes les expectatives, quedant tercer de la general i guanyant el mallot dels joves amb autoritat.

I més enllà del podi, les sensacions que ha demostrat han estat boníssimes. Ha aguantat la muntanya al costat de Valverde, Contador i Froome, i superant a altres escaladors més bregats que ell. Ha fet una exhibició de poder i de saber fer. Capaç de tirar del grup dels més forts en favor del seu lider d’equip i acabar entrant per davant de quasi tothom. Només cal veure darrere de quines dues llegendes ha quedat a la general, i a quins altres grans noms ha superat.

Veurem ara com el gestiona el Movistar i si després del què hem vist es decideixen a portar-lo ja a alguna volta de tres setmanes. Tant Quintana com Valverde no trobaran un gregari més potent.

Enorme.

Adam Yates: El germà Yates que va fer 4t al passat Tour de França i fou mallot blanc dels joves era un dels favorits a la victòria final de la Volta. Els dos bessons Yates han demostrat que tot i la seva joventut poden competir i guanyar als millors i seran dels grans noms de les voltes de tres setmanes en els pròxims anys. A la Volta Adam Yates ha estat sempre davant, i no ha fet podi per solament 15 segons, els que el separen de Marc Soler. El va penalitzar també la mala crono per equips en què l’Orica-Scott va perdre quasi 1 minut i mig.

Bona Volta per Yates que aquest any s’estrenarà al Giro junt amb el seu germà i seran noms a tenir molt en compte. Apunten a podi i alguna victòria d’etapa.

Tejay Van Garderen: Fracàs. Un “bluf” de ciclista en tota regla. Ja fa masses anys que ens intenten enganyar de que és un escalador a tenir en compte en les grans voltes. Des del 5è lloc i el mallot blanc al Tour 2012 ja ha passat molt temps i no ha fet mai res de destacat excepte alguna victòria esporàdica. Un suposat escalador com ell no pot deixar-se dos minuts a la pujada de Lo Port i menys sent el líder de la general i tenint un equip tant fort com el BMC.

Després de l’episodi patètic de la penalització del Movistar a la CRE, se li va posar tot de cara a Van Garderen per endur-se la Volta, i ni així.

Un fail total. Anirà al Giro a fer el ridicul. No té cap opció.

Altres noms destacats:

Dan Martin: El catalanoirlandès va fer una bona Volta, acabant sisè de la general i quedant-se prop de la victòria d’etapa tant a la Molina com a Montjuïc. Està lluny dels millors en l’alta muntanya però és un tio a tenir en compte en finals curts i explosius, i que sempre dóna la cara.

Chris Froome: El dominador dels últims Tours estava fent una bona Volta, sent 2n de la general a mig minut de Valverde, però tot l’Sky va fregar el ridícul més estrepitós a la sisena etapa, deixant-se quasi 27 minuts i salvant el fora de control per poc menys d’un minut. Espectacle vergonyós i indigne d’un equip tant potent que, a més, a la Volta venia amb equipàs de luxe amb Geraint Thomas, Mikel Landa, Mikel Nieve, etc…

Froome ho intentà arreglar al circuit de Montjuïc però sense èxit.

Romain Bardet: La gran esperança del ciclisme francès no sabem ben bé què ha vingut a fer a la Volta. No se l’ha vist en cap moment enlloc. El seu equip, a més, va fer una CRE infame deixant-se 2 minuts i 15 segons…

Ilnur Zakarin: Similar a Bardet, el cap de files del Katusha-Alpecin haurà de millorar les prestacions si vol fer podi al Giro.

Steven Kruijswik: L’holandès ha signat una meritòria setena posició, per davant de tots els qui seran rivals seus al Giro, així que esperem que enguany pugui refer-se de la mala sort de l’any passat a la corsa rosa on va fregar la victòria que una inoportuna caiguda li va prendre.

Geraint Thomas: Sense pena ni glòria el seu pas per la Volta, supeditat a la funció de gregari de Froome, còmplice de la vergonya de la 6a etapa, i intent sense èxit al circuit de Montjuïc. Malgrat tot, bon inici de temporada amb victòria d’etapa a la Tirreno-Adriático. Serà el líder de l’Sky al Giro, merescudament.

Mikel Landa: Un altre de l’equip del “bluf”. Des del 2015 amb el seu bon paper al Giro i Vuelta, no ha tornat a fer res més. L’any passat fracàs estrepitós al Giro sent cap de files del poderós Sky, i aquest any continua enllaçant actuacions nefastes allà on corre. Veient el nivell i professionalitat de Thomas, veig molt difícil que li donin la capitania del Giro a Landa. I faran ben fet.

Nacer Bouhanni: L’esprinter del Cofidis aprofita sempre la Volta per inflar el seu palmarès del World Tour gràcies a que no hi ha pràcticament cap dels esprinters més potents que li puguin fer ombra.

Andre Greipel: Ningú ha vist el “Gorila” per enlloc. Sabem que va córrer perquè estava entre els inscrits.

Daryl Impey: El múltiple campió de contrarellotge sud-africà va aconseguir una de les victòries més importants de la seva carrera en un esprint superant a Valverde. Una alegria més per l’Orica-Scott que sempre pesquen alguna cosa allà on van.

Movistar: L’únic equip espanyol de la categoria World Tour va demostrar perquè porta anys sent el millor equip del món. Corredors molt potents i gregaris de luxe pels seus líders. Van fer una crono per equips sensacional, superant als grans especialistes del BMC en 2 segons, triomf que els van prendre als despatxos de forma vergonyosa. En definitiva, van demostrar perquè són el millor equip del món.

A Catalunya 1r i 3r de la general…

En el que va de temporada ja s’han emportat dues carreres World Tour, Catalunya amb Valverde i Tirreno-Adriático amb Quintana, a més de la 4a plaça de Gorka Izagirre a la París-Niça. Serà clar favorit a tornar a guanyar l’UCI World Tour.

L’ÈPOCA DE LES CLÀSSIQUES DE MURS I ADOQUINS

Filed under: General — ciclistadesofa at 1:22 pm on dilluns, març 27, 2017

 

A falta de poc menys d’una setmana per De Ronde i dues per la París-Roubaix, les diverses clàssiques prèvies als dos Monuments ens han ofert un espectacle més que interessant, amb una figura destacada per sobre de la resta, la del belga Greg Van Avermaet, el campió olímpic.

Sense cap mena de dubte, el de BMC ha sigut el dominador absolut de les clàssiques belgues d’aquest inici de temporada. Estrenà victòria enguany a l’Omloop Het Niewsblad, guanyà fàcilment l’E3 Harelbeke i dos dies després repetí victòria a la Gent-Wevelgem. Domini aclaparador dels murs i els adoquins i, ara per ara, màxim favorit per guanyar a Flandes, ja que sembla un punt per sobre de tots els seus rivals. Ja no és aquell corredor que feia podi i llocs d’honor sempre però que no rematava mai la feina amb victòries. En les últimes temporades s’ha destapat i ara per ara és dels millors classicòmens en actiu.

I és que li ha pres la mida al bo d’en Peter Sagan. El doble campió del món és el millor ciclista de l’actualitat, el que dóna més espectacle i el que decideix l’atac guanyador en quasi cada clàssica que disputa, i pràcticament sempre fa podi. Però tan Van Avermaet com també Kwiatkowski s’han convertit en les seves bèsties negres en els darrers temps i l’han guanyat als últims metres. Sagan ja no és aquell jove esprinter que sorprengué tothom amb la facilitat que guanyava esprints al Tour i arreu del món. Ara és un corredor super complert, i un espectacle allà on va. Però com que és el millor, tots corren contra ell, tothom vigila la seva roda i tots responen als seus atacs ja que si li dónen uns metres ja han palmat, i això li està posant molt difícil guanyar, ja que no sempre troba col·laboració entre els rivals. Així que de cara a Flandes haurà de fer un atac demolidor semblant al de l’any passat al Paterberg i esperar que ningú el pugui seguir, sobretot Van Avermaet i Kwiatkowski.

Parlant del polonès excampió del món, amb la Strade Bianche i la Milà-San Remo ha demostrat que es troba en un grandiós nivell aquesta primavera. Capaç d’atacar de lluny, de vèncer a l’esprint al propi Sagan, i ja vam comprovar l’any passat a l’E3 que passa més que bé els adoquins. Serà un dels favorits per Flandes.

També hem vist aquests últims dies a un renascut Philip Gilbert. Ja es trobava a faltar a un paio del seu nivell, el campió del món del 2012 i dels pocs que ha completat la trilogia de les Ardenes el mateix any (2012). El canvi al Quick-Step li ha afavorit molt i se’l veu en forma i amb ganes. Tant a la Dwars door Vlanderen com a l’E3 Harelbeke va fer segon, a la primera signant un doblet amb el seu company Yves Lampaert i a la segona superat per l’enorme Van Avermaet.

I és que el Quick Step té un equipàs descomunal i a cada clàssica tenen un gran ventall de possibilitats: Gilbert, Boonen, Terpstra, Lampaert, Gaviria, Stybar,… una plantilla espectacular. De Boonen ens queden dues setmanes de carrera, i ha posat la París-Roubaix del 9 d’abril com a colofó a la seva extraordinària carrera. Es retirarà per convertir-se en una llegenda del ciclisme d’adoquins i murs, junt amb Cancellara i Museeuw, entre d’altres. Si marxa amb el seu cinquè adoquí de la Roubaix marcarà un record dificilment superable. Actualment Boonen i Roger de Vlaeminck ostenten el record amb 4 victòries per cap.

Terpstra ja no és el que va guanyar la París Roubaix el 2014, però continua sent un ciclista rocós i fort en aquests tipus de carreres. Sagan va acabar desquiciat amb ell a Wevelgem. Stybar sembla que li falta un puntet per acabar rematant, però sempre està allà; i Gaviria possiblement sigui millor esprinter que classicòmen, però tot i així està tenint una progressió molt bona. El que si és un element a tenir en compte és Lampaert després de l’exhibició de la Dwars door Vlanderen, on va signar la victòria més important de la seva trajectòria en una carrera que enguany estrenava categoria World Tour.

En un segon pla hi trobariem a gent com Kristoff o Degenkolb, guanyadors de Flandes i Roubaix el 2015 respectivament, però que enguany semblen lluny del seu millor moment. Tot i signar resultats prou bons, semblen un esgraó per sota del trio Sagan-Van Avermaet-Kwiatkowski i també del poderós bloc del Quick Step.

No ens oblidem tampoc del pobre Sep Vanmarcke, a qui el canvi del Lotto-Jumbo a Cannondale no sembla que li hagi anat gaire bé de moment. El Cannondale és un dels equips més mediocres del panorama actual i és incapaç d’aportar-li res a Vanmarcke per a que pugui lluitar per guanyar. Especialista en signar podis i llocs d’honor en aquestes clàssiques els últims anys, no sembla que aquest curs faci el salt que es mereixeria i dubto seriosament que pugui estar lluitant per guanyar. Espero que algun dia canviï la seva sort i pugui guanyar Flandes o Roubaix.

I com a possibles aspirants a Top10 tenim a alguns noms a tenir en compte, com Jasper Stuyven, el duo de l’Sky Luke Rowe i Ian Stannard, Oliver Naesen o Tiesj Benoot. Poden fer bon paper tots ells però veig difícil que puguin guanyar.

I evidentment, aquest any trobarem a faltar al gran Fabian Cancellara. Hauria estat bé un últim duel entre Cancellara i Boonen i una retirada d’ambdós al velòdrom de Roubaix. Entre els dos 14 monuments, Fabian amb 3 Flandes, 3 Roubaix i 1 San Remo, i Tommeke amb 4 Roubaix i 3 Flandes, quasi res…

Benvinguts al blog del Ciclista de Sofà

Filed under: General — ciclistadesofa at 9:15 am on dilluns, març 27, 2017

Un Ciclista de Sofà és aquell a qui li encanta veure les retransmissions televisives de totes les curses ciclistes que pugui però sempre des de la comoditat del sofà.  Si poden ser dues carreres alhora encara millor. I si pot ser amb un whisky a prop.

Aquest blog és un espai on escriure i reflexionar sobre el ciclisme actual, amb informació i opinió, amb crítica quan calgui i també amb ironia.

En definitiva, un espai on exposar el nostre punt de vista i comentar l’actualitat ciclista.

Benvinguts!