Ciclista de sofà

Blog de ciclisme per a fans vagos

PRÈVIA VUELTA 2017

Filed under: General — ciclistadesofa at 11:10 am on dissabte, agost 19, 2017

Encara no fa un mes que va acabar el Tour i avui ja tornem a tenir ciclisme del més alt nivell amb l’inici de la Vuelta. La última de les tres grans carreres ve marcada, com ja va sent habitual, per una gran quantitat de muntanya i molts finals en alt, la majoria murs terribles de poc quilometratge però amb rampes tremendes. En total 9 etapes amb final tirant amunt, de les 21 totals. I diverses més amb mitja muntanya i recorregut de puja i baixa. En definitiva, una Vuelta duríssima que deixarà clavat a més d’un que no arribi en un bon estat de forma.

A més, aquesta Vuelta significarà l’adéu del gran Alberto Contador qui ha anunciat que es retirarà després de la cursa. Molt bon detall el de l’organització deixant-lo córrer amb el dorsal nº 1, un bonic gest cap a un ciclista que és història del ciclisme i especialment de la Vuelta, que ha guanyat tres vegades, amb exhibicions memorables com el dia de Fuente Dé el 2012 o l’any passat camí de Formigal.

Cal destacar que la Vuelta, any rere any, ha anat progressant per fer una cursa atractiva per l’espectador i una peça cobejada pels grans ciclistes de voltes per etapes. Mica en mica, més i més dels grans volen córrer i guanyar la Vuelta. Enguany el cartell de favorits és senzillament espectacular.

Abans de parlar, però, de ciclistes i equips, farem quatre pinzellades del recorregut.

-El recorregut-

Aquesta tarda la gran ronda espanyola arrenca des de la ciutat francesa de Nimes, on es celebrarà una crono per equips de 13’7km. Si algú es despista pot perdre ja uns segons valuosos. Després d’una etapa plana per esprinters (que tindran poques oportunitats per brillar), arriba la muntanya ja a la tercera etapa amb final a Andorra la Vella. Tot i no ser final en alt, dos ports de 1a i el duríssim Alt de la Comella a només 7km de meta. La Comella està considerat de 2a ja que són només 4km, però a més del 8% de mitjana i nombroses rampes superiors al 10-12%.

El primer final en alt el trobem ja a la 5a etapa on, després de tres 2a i un 3a, arriba l’explosiu final a l’Ermita de Santa Lucia, de solament 3’4km al 10% de mitjana i amb vàries rampes del 16 i 18%. A la 6a etapa llarga de més de 200m amb puja i baixa constant, ideal per una fuga o per un esprínter que passi bé la mitja muntanya. Similar serà el desenllaç de la 7a.

A la 8a final al terrible Xorret de Catí, tot i que just després del cim hi ha 3km de baixada. Aquest port és “tremendo”. Són quasi 4km al 13% de mitjana, amb rampes que arriben al 22%, i amb un quilòmetre central a més del 15% de mitja. Brutal.

L’endemà, final similar a la Cumbre del Sol, 3’8km al 10% de mitjana i rampes que arriben al 18%. El dilluns 28, primer dia de descans.

I havent fet la primera parada, una etapa que pot fer mal, amb el Collado Bermejo de 1a categoria a 20km de meta, tots de baixada. Algun favorit podria intentar saltar arribant al cim i llençar-se boig fins a la meta. El següent dia nou final en alt, en aquest cas a l’observatori astronòmic de Calar Alto, port de 1a, i havent passat just abans un altre 1a, l’Alt de Velefique. Etapa important de cara a la general i per veure com està de forces tothom.

La 12a etapa serà de transició, segurament amb una fuga permesa pels galls, i la 13a serà una de les poques oportunitats pels esprínters purs. A partir d’aquí tralla dura fins el final.

A la 14a etapa final a la Sierra de la Pandera, port de categoria especial, després de 160 km de puja i baixa amb múltiples turonets. Aquí poden haver-hi moviments importants. El port final són 8km al 8% però amb un km central al 13’4% de mitjana.

El diumenge 3 de setembre, una de les etapes reina d’aquesta Vuelta, ideal per una emboscada de les típiques d’en Contador. Aquí junt amb Nibali i/o amb algun Orica, Contador pot liar un bon sidral i rebentar la carrera. Són només 130km d’etapa amb dos 1a i final especial a Sierra Nevada. A més, l’Alto del Purche i Sierra Nevada estan enllaçats, cosa que fa que siguin pràcticament 30km seguits de terrible pujada. En aquesta etapa més d’un dirà adéu a tota opció.

Segon dia de descans i contrarellotge llarga de 40km completament plans per Logroño. Ideal per croners purs, i amb Froome com a candidat indiscutible per clavar una bona tunda a tothom.

I per si no n’hi havia prou, la 17a etapa és de les que més ganes tinc de veure amb l’inèdit final a Los Machucos. Aquest nou port és senzillament demencial. Són 7’3km al 9% de mitjana, però no ens ha d’enganyar. La mitjana baixa perquè hi ha un fals pla al 2km i a dalt de tot ja afluixa, però el port és terrible. Només començar un km sencer al 17%, i a mig port tres km seguits que no baixen del 10%. I per si no n’hi hagués prou, hi ha nombroses rampes superiors al 20% amb pics del 28%. Una bogeria.

I com que no hi ha treva que valgui, l’endemà més tralla. Diversos ports de 3a i 2a curts però durs abans del final a l’Alto de Santo Toribio de Liébana, de només 3km però amb nombrosos trams entre el 10-15%.

La 19a pot ser de certa transició en espera de la 20a, tot i que hi ha un 3a dur a 15km de meta, l’Alto de San Martin de Huerces, de 4km al 8%.

I finalment, com no podia ser d’altra manera, la 20a i decisiva etapa, la reina, amb final al colós Angliru, un dels ports més durs i mítics de tot el panorama ciclista mundial. L’etapa és brutal, amb dos ports de 1a previs al final, que ja deixaran a tothom cascat. A més, l’etapa són només 117km, així que hi haurà guerra des del primer minut.

Finalment, el diumenge 10 hi haurà el passeig per Madrid dels triomfadors d’aquesta duríssima edició de la Vuelta.

-Equips i protagonistes-

Team Sky: El quàdruple vencedor del Tour Chris Froome vol el doblet i és per tothom el gran favorit a la victòria final. Ja ha sigut tres vegades segon a la Vuelta i enguany vol inscriure el seu nom definitivament al palmarès dels guanyadors. Enguany ha fet un pla de preparació diferent a altres anys per tal d’arribar a la Vuelta en òptimes condicions. Si arriba bé és el gran favorit ja que té una crono de 40km on pot destrossar a tots els seus rivals. A més, Froome ve acompanyat d’un equip de luxe. Wout Poels serà el seu company més valuós, i és que podria ser líder de qualsevol altre equip del món. Però no podem oblidar a la resta: Mikel Nieve, Diego Rosa, Gianni Moscon, Ian Stannard, Salvatore Puccio, Christian Knees i David López. Un super equipàs al servei del millor.

Trek-Segafredo: L’equip de Contador es bolcarà en brindar un digne final d’un ciclista llegendari, amb 7 grans voltes al seu palmarès i sent un dels sis que ha aconseguit guanyar Giro, Tour i Vuelta. Evidentment Contador ja no és el ciclista dominador que havia estat però ja va demostrar al Tour i l’any passat a Formigal que en etapes curtes i explosives pot rebentar la carrera i capgirar la general, així que esperem alguna genialitat del de Pinto que li permeti acabar en una posició ben digne. Per la muntanya tindrà com a principal aliat al colombià Jarlinson Pantano, i pel pla al potent rodador Edward Theuns que ve de signar una gran Eneco Tour, amb victòria d’etapa inclosa. El Trek també jugarà la carta de John Degenkolb pels esprints. Contant que no correrà cap dels millors esprínters purs, l’alemany tindrà alguna oportunitat de signar victòries de prestigi en les arribades massives.

Quick-Step-Floors: El millor equip del món tindrà en el català David de la Cruz el líder per la general. Des de la seva victòria d’etapa i 7a posició a la Vuelta de l’any passat, el de Sabadell ha fet un enorme salt endavant. Enguany ja amb victòries d’etapa a París-Niça i Itzulia, i fa pocs dies rendint a bon nivell a la Vuelta a Burgos on quedà 3r. Estarà acompanyat del jove Enric Mas, un mallorquí que puja com els millors i que pot ser una de les grates sorpreses d’aquesta Vuelta. A més, també hi ha Julian Alaphillipe a qui els finals curts i explosius de la Vuelta li van com anell al dit. Candidat a etapa/es. I per si no n’hi hagués prou, també Bob Jungels estarà a la línia de sortida. El luxemburguès ja ha fet dos top10 al Giro on ha guanyat dues vegades el mallot blanc, i enguany una etapa i tot. En definitiva, un equip completíssim amb Niki Terpstra, Matteo Trentin, Yves Lampaert, Eros Capecchi i Tim Declerq ajudant als líders i/o buscant-se la vida per pescar victòries parcials. No marxaran en blanc.

BMC Racing: Ja no confiem en que Tejay Van Garderen faci res de profit així que el lideratge és probable que recaigui en Rohan Dennis. De totes maneres, veig complicat que l’australià pugui aguantar el ritme amb tanta muntanya. Té, això sí, una oportunitat immillorable d’endur-se una etapa el dia de la crono de Logroño.

Orica-Scott: Hi ha moltes ganes de veure què poden fer els de l’Orica, un equip simpàtic, valent i atrevit, i ple de talent jove. A més, en aquesta Vuelta posaran als seus tres líders junts, els germans Yates i Esteban Chaves. Suposem que Simon Yates farà més de gregari contant que ve del Tour, o buscarà alguna etapa, mentre que Adam i Chaves aniran a per la general. El colombià ja ha fet podi a Giro i Vuelta i és un magnífic escalador. A més, arriba molt més descansat que els seus rivals ja que pràcticament no ha competit en tot l’any per culpa d’una lesió. Si arriba bé, pot donar alguna sorpresa. Vindran acompanyats del jove Jack Haig que ve d’exhibir-se a Polònia o de Magnus Cort Nielsen qui ja va guanyar dues etapes l’any passat i serà un dels favorits en els pocs esprints.

Movistar: Paradoxal el cas de l’equip espanyol que no porta ni Quintana ni Valverde. El primer ja ha fet el ridícul al Tour i va ser segon al Giro, i Valverde està lesionat després de la tremenda caiguda al Tour. Aquesta era una Vuelta ideal per Valverde, amb múltiples finals dels que sempre guanya sobrat, curts i explosius. La manca dels dos líders obre les possibilitats al jove talent català Marc Soler qui podrà buscar-se la vida. No crec que lluiti per un lloc a la general però si que buscarà alguna etapa. Amb ell també correrà Ruben Fernández, qui també apunta maneres. Estaran acompanyats d’un equip que, sense pressió, podrà buscar el lluïment personal. No esperem gaire de Betancur ni JJ Rojas, però a veure de què són capaços els Carapaz o Arcas. Una Vuelta interessant pels blaus.

Sunweb: L’equip de moda portarà a un dels grans protagonistes de l’últim Tour, Warren Barguil, qui segurament seguirà la mateixa línia de buscar victòries d’etapes i el mallot de la muntanya. Per la general tindran a Wilco Kelderman qui ja ha signat bons resultats a la Vuelta.

Bora-Hansgrohe: Rafal Majka serà el líder indiscutible de l’equip. Els seus companys però, molt fluixos. Veurem si el polonès lluita per un podi que ja va trepitjar el 2015 o es dedica a buscar etapes i el mallot de la muntanya.

Ag2r La Mondiale: Debut de Romain Bardet qui després de dos podis i diverses etapes al Tour buscarà ampliar el seu palmarès a una Vuelta que li va perfecte pel recorregut tant muntanyós. Veurem de què és capaç el talent francès. Candidat a podi tot i que haurà d’estar concentrat a la crono o li caurà una bona minutada i es podria emportar un bon ensurt. També Domenico Pozzovivo serà a l’equip, després de signar un gran Giro on va quedar 6è estant sempre amb els millors.

Cannondale-Drapac: A buscar-se la vida. No porten ni Uran ni Rolland, així que suposem que llibertat absoluta per a tots i a veure si pesquen. Els finals curts i empinats li van molt bé al canadenc Michael Woods qui ja mereixeria una victòria important i de prestigi.

Katusha-Alpecin: Ilnur Zakarin serà el líder indiscutible de l’equip. 5è al passat Giro, i sense haver corregut el Tour, el rus hauria de fer un pas endavant i lluitar pel podi. És un grandíssim escalador i quan està bé és capaç de batre a qualsevol. Tindrà en Rein Taramae el millor company per la muntanya.

Lotto-Jumbo: L’holandès Steven Kruijswik tindrà una nova oportunitat per demostrar que el nivell de forma del Giro de l’any passat no va ser un flor d’un dia. Tot i així, masses galls i recorregut massa dur per l’holandès. També tindrà en George Bennett un bon company que ja ha demostrat un gran nivell guanyant fa poques setmanes la Volta a Califòrnia i va quedar 10è a la Vuelta de l’any passat.

UAE-Emirates: Louis Meintjes serà el líder per la general amb un Rui Costa que buscarà victòries d’etapes. Modolo serà l’home pels esprints i arriba en un bon estat de forma, havent guanyat recentment una etapa a Polònia per davant de gent com Sagan, Ewan i Van Poppel.

Astana: Atenció amb els blau cel que vénen amb Fabio Aru (campió el 2015) i Miguel Angel López. Dos ciclistes excel·lents i que segur seran protagonistes destacats. Aru ve de signar un molt bon Tour de França i López va guanyar fa pocs dies l’etapa reina de Burgos amb el típic final a Las Lagunas de Neila.

Lotto-Soudal: El focus d’atenció serà veure quants km farà escapat De Gendt i si Hansen aconsegueix sumar una nova gran volta consecutiva. Les ha corregut, i acabat, totes des de la Vuelta del 2011… Quasi res…

Bahrain-Merida: Vincenzo Nibali buscarà sumar una nova Vuelta al seu magnífic palmarès. Ja la va guanyar el 2010 i és junt amb Contador els dos únics ciclistes en actiu que han guanyat les tres grans. Evidentment també està en els últims anys de la seva prolífica carrera però encara pot donar molta guerra i estar davant, tal i com vam veure al Giro. Esperem una aliança amb Contador per capgirar la carrera en el moment menys pensat.

FDJ: Fluixíssim equip dels francesos, sense líder clar. Així que s’hauran de buscar la vida cercant alguna etapa.

Dimension Data: Omar Fraile buscarà segurament un tercer mallot de la muntanya consecutiu i alguna etapa en escapada, tal i com ja va aconseguir al passat Giro.

Equips Continentals:

El Caja Rural serà segur un animador de la carrera, posant-se en tota escapada i buscant el lluïment. Tenen en Jaime Rosón un bon element, a qui ja ha fitxat el Movistar pel pròxim any.

De Cofidis n’esperem poca cosa.

L’interès de l’Acqua Blue serà escapar-se i buscar alguna etapa, segurament amb Larry Warbasse, el campió dels EUA que ja va fer una exhibició a la passada Volta a Suïssa.

I finalment els debutants colombians del Manzana Postobón que desprenen alegria i bon rotllo allà on van. Tenen una enorme oportunitat de deixar-se veure. Atenció amb Molaro que és un bon velocista i pot estar davant en els pocs esprints que hi ha.



ACABA EL TOUR, CONTINUA LA TIRANIA DE FROOME

Filed under: General — ciclistadesofa at 11:15 am on divendres, juliol 28, 2017

Un any més m’omple aquella buidor dels dies posteriors a la finalització del Tour. Què faré ara a les tardes fins que no comenci la Vuelta? L’estiu no té sentit sense la gran carrera francesa i les tardes al sofà veient als grans noms del ciclisme mundial pedalant per les carreteres del país veí. El Tour és un espectacle majúscul que mobilitza durant tres setmanes a desenes de milers de persones i es segueix per la TV arreu del món amb unes audiències brutals. No en va aquest any Eurosport ha decidit oferir totes les etapes íntegrament, per no perdre’s ni un sol detall.

Tot i la monstruositat que representa el Tour i el prestigi que té com a carrera més important del calendari ciclista de cada any, ja fa temps que porto dient que tant el Giro com la Vuelta són més entretingudes i menys previsibles, amb més canvis i girs sobtats i, en definitiva, molt més divertides de veure. Després del Tour d’enguany continuo defensant aquesta posició i, tot i que aquest Tour ha estat més disputat que els últims, a les carreteres franceses no es dóna el mateix espectacle que a les italianes o les espanyoles.

Dit això, toca fer valoració del que em vist les últimes tres setmanes i els seus protagonistes destacats.

EL TOP 10:

1. Chris Froome: Imperial.

El kenià amb passaport britànic ha tornat a guanyar. Era el gran favorit i ha complert les expectatives. S’enfila ja a quatre victòries a la general del Tour, xifra espectacular i que serien cinc si el 2012 l’Sky no l’hagués frenat per tal de que guanyés Wiggins. L’any que ve tindrà l’oportunitat d’entrar en el club de les llegendes amb Indurain, Merckx, Anquetil i Hinault, el selecte grup de les cinc victòries.

Enguany Froome no ho ha tingut tant fàcil com en les passades ocasions. Bardet, Uran i també Aru li han posat les coses difícils i és el primer any en què no s’ha emportat cap victòria d’etapa. Significatiu. El seu domini no ha estat aplastant com en anteriors ocasions, i en bona part deu la victòria al seu poderós equip, sobretot a Mikel Landa, Mikel Nieve i Michal Kwiatkowski que han fet un Tour extraordinari.

També convé dir que aquest any Froome ha canviat el pla d’entrenament per no arribar destruït a la última setmana, com li havia passat algun any. La seva primera part de la temporada ha estat molt discreta, sense victòries ni resultats destacats. De fet, no va guanyar al Dauphiné que era el seu jardí particular. La nova preparació buscant el pic de forma uns dies més tard ha estat encertada ja que en cap moment s’ha vist perillar el seu mallot groc la última setmana. A més, ho ha fet també pensant en el doblet Tour-Vuelta. Ja fa masses vegades que queda segon de la gran volta espanyola i enguany té la millor oportunitat de fer un doblet que seria històric. L’any passat ja es va quedar molt aprop d’aconseguir-lo i només per la despistada el dia de l’atac de Contador camí de Formigal que li va fer perdre un temps preciós i del qual es va aprofitar, com no, Quintana, el va privar ja del doblet. Aquest any pot ser el bo.

2. Rigoberto Uran: Sorpresa.

Ningú creia que Rigo pogués firmar una segona posició al Tour. Ja fa masses anys que va despuntar amb podis al Giro (2013 i 2014), i des d’aleshores no havia aconseguit mai resultats significatius en les grans voltes. Enguany Uran s’ha trobat en el seu millor moment de forma i ha signat un Tour magnífic, del que també s’endú la seva primera victòria d’etapa. A veure si aquest gran resultat li fa recuperar la moral i pot disputar més grans voltes lluitant amb els “capos”. Mereixeria alguna gran victòria ja que ha estat podi al Giro, Tour, JJOO i també a Il Lombardia, però mai al calaix més alt.

3. Romain Bardet: Consolidació.

Bardet és el gran candidat per tornar a posar un francès al lloc més alt del podi de París. És un escalador excel·lent, sempre amb els de davant, i alhora és valent i atrevit. Bardet no és dels que s’amaga a roda com Quintana, sinó que sempre va a l’atac. Ja només per això, per aquesta mentalitat agressiva i guanyadora, Bardet em cau bé i espero que algun dia venci el Tour. A més, enguany s’ha vist un salt de qualitat molt important en l’equip Ag2r, una actuació d’equip gran i dominador, amb companys forts per Bardet en les etapes on es decideixen les carreres. Ciclistes com Mathias Frank, Pierre-Roger Latour, Jan Bakelants, Alexis Vuillermoz o el jove campió belga Oliver Naesen són una assegurança de vida, ja que són tots ells grandíssims ciclistes amb victòries molt importants en el seu palmarès.

Bardet puja al podi per segona vegada i s’emporta una nova victòria d’etapa en l’explosiu final del Peyragudes on va deixar tothom clavat en l’exigent final, demostrant les seves grans qualitats d’escalador. De totes maneres, si vol ser ferm candidat a les grans voltes haurà de millorar les seves prestacions en la contrarellotge, ja que la seva mala actuació a la crono de Marsella va estar a punt de costar-li la 3a plaça del podi. Potser seria positiu per a ell no obsessionar-se amb el Tour i provar algun any el Giro i, sobretot, la Vuelta on els escaladors purs tenen més avantatge.

4. Mikel Landa: Estelar.

Després de fer el Giro en el que va guanyar una etapa i el mallot de la muntanya, Landa venia al Tour a ajudar Froome, i ha complert amb escreix. L’exhibició de Landa enguany ha estat memorable. Sempre ha semblat que era el més fort a la muntanya i que podia fer molt més però no ho feia perquè havia d’ajudar a Froome. A més, ha millorat molt en crono. La mala sort és que per solament 85 centèsimes no va poder superar a Bardet en la classificació. Tot i així Tour extraordinari de l’alabès que ens va regalar amb Contador la millor etapa del Tour en molts anys, en la curta i explosiva 13a etapa camí de Foix amb una escapada a 70km de meta.

Landa marxarà de l’equip Sky a finals de temporada. Ja ha dit que no vol ser més el 2n de l’equip i que ja li ha arribat l’hora de la capitania en una gran esquadra del World Tour. Tot sembla indicar que acabarà al Movistar on compartirà capitania amb Quintana i Valverde. Suposem que Landa serà el líder de l’equip al Giro, la gran volta que més bé se li dóna. Si és així i veient la seva progressió en els últims temps, serà un dels grans favorits a la victòria final i tindrà, a més, un equip superpotent ajudant-lo. Trist seria veure’l fent de gregari del covard Quintana, a qui hauria de pujar fins a la meta.

5. Fabio Aru: De més a menys.

El flamant campió italià ha signat un digníssim Tour, amb una posició final molt bona, però on clarament ha anat de més a menys i la última setmana se li ha fet molt llarga, perdent així tota opció a una plaça al podi que semblava que tenia feta. Va demostrar la seva enorme potència en el dur final a la Planche des Belles Filles, tot just a la 5a etapa, amb victòria parcial i col·locant-se de líder de la carrera pocs dies després. D’aquesta manera Aru entrava al selecte grup de guanyadors d’etapa a les tres grans voltes (3 al Giro, 1 al Tour i 2 a la Vuelta). Finalment va anar perdent posicions la tercera setmana. Contant que el seu equip és lamentable i que el qui havia de ser el seu principal escuder, el danès Jakob Fuglsang, va haver d’abandonar, meritori resultat del sard que va progressant. Esperem veure de què serà capaç a la Vuelta amb finals que li van com anell al dit.

L’any que ve sembla que marxarà al Team Emirates on segur tindrà companys de molt més nivell.

6. Dan Martin: Assegurança de bons resultats.

L’irlandès ha signat el seu millor resultat al Tour amb una meritòria 6a plaça que hauria pogut ser millor sense la brutal caiguda junt amb Richie Porte baixant el Mont du Chat. Allà va perdre més d’un minut i tota aspiració de podi. S’ha de dir que va córrer molts dies amb dues vertebres fracturades, demostrant que els ciclistes estan fets d’una altra pasta. Pel seu rendiment i valentia a la muntanya podia haver estat perfectament en les places d’honor a París. Contant que el seu equip estava completament dissenyat per Kittel i els esprints, encara té més mèrit el resultat de Martin, a qui només ha faltat una victòria parcial que ha fregat diversos dies.

7. Simon Yates: Relleu del seu germà.

L’altre bessó Yates ha rellevat el mallot blanc que va guanyar el seu germà Adam l’any passat. Resultat digne però sense gaires estridències. S’ha mantingut al capdavant però li ha faltat quelcom per estar més endavant. De totes maneres, els dos germans Yates han demostrat les seves grans qualitats i seran protagonistes destacats en totes les pròximes grans voltes. Ja han demostrat que poden guanyar etapes i signar bons resultats en tota volta per etapes.

8. Louis Meintjes: Present i futur del ciclisme africà.

Cada vegada veiem més ciclistes vinguts del continent africà signant bons resultats. El sudafricà Meintjes s’està consolidant com a un molt bon ciclista de grans voltes i, degut a la seva joventut (2n del mallot blanc darrere Yates) encara té molt marge de progressió. Serà un element a tenir en compte en els pròxims anys ja que aguanta molt bé la muntanya sempre en el grup dels “jefes”.

9. Alberto Contador: Puto amo.

De Contador es poden dir moltes coses i, sovint, masses l’han criticat immerescudament i l’han volgut jubilar abans d’hora. És evident que ja no és aquell ciclista que entre 2007 i 2011 va dominar les grans voltes amb mà de ferro, però Contador té alguna cosa especial que el fa un corredor únic i quan no hi sigui es trobarà molt a faltar. Les etapes més interessants i divertides l’han tingut a ell com a protagonista destacat, atacant de molt lluny i capgirant tota la carrera, provocant que tothom es posi nerviós. Memorable l’etapa de Foix i la seva escapada amb Landa. Contador és un superclasse, sempre generós en l’esforç, la valentia i l’agressivitat. L’edat no perdona, ni tampoc l’enorme desgast de tota una carrera plena de grans èxits, però sempre que està en carrera se l’ha de vigilar ja que en qualsevol moment munta un “follón” tremendo i destrossa la carrera.

Respecte i admiració eterna.

10. Warren Barguil: Crack.

Tour fantàstic de Barguil que a més de colar-se al Top10 s’ha endut el mallot de la muntanya i dues etapes, que haurien pogut ser tres si Uran no l’hagués vençut a la photo finish a Chambéry. Sense la vigilància dels peixos grossos de la general s’ha pogut moure amb llibertat i endur-se un botí molt important. També s’emporta el premi a la combativitat, tot i que aquí discrepo fortament amb la decisió ja que aquest guardó hauria d’haver recaigut en Thomas de Gendt que es va tirar més de 1000km escapat. En definitiva, premi majúscul per Barguil, un ciclista que fa poques setmanes no sabia si podria competir després de fracturar-se la pelvis a Romandia el mes d’abril. Corredor amb molt present i futur. Sembla que marxarà del Giant-Sunweb l’any vinent.

ALTRES PROTAGONISTES

Marcel Kittel: El millor esprínter del món.

L’alemany no ha tingut rival en les arribades massives, demostrant que és el millor velocista del món. Cinc victòries d’etapa és un resultat escandalós, i haurien pogut ser més si no s’hagués retirat després d’una caiguda ja en les últimes etapes. Degut a l’abandó va perdre el mallot verd que tenia sentenciat. Curiosament sembla que podria deixar el Quick-Step direcció Katusha el pròxim any, fet que deixaria al jove Fernando Gaviria com a esprínter principal de l’equip.

Michael Matthews: Ciclista complet.

L’australià ha firmat un gran Tour, amb dues victòries d’etapa i el mallot verd, engrandint encara més el ja prou imponent palmarès. Només té 27 anys i continuarà guanyant allà on vagi. Possiblement no pot competir en les arribades massives planes amb gent com Kittel, però si l’arribada pica cap amunt o és una etapa de puja i baixa en mitja muntanya és un killer.

Peter Sagan: Geni i figura.

Va arribar, va guanyar i va marxar a casa abans d’hora, expulsat per l’organització després de tombar a Cavendish a la 4a etapa. Expulsió merescuda o càstig massa sever? Hi ha opinions per tot. Abans de marxar, però, el doble campió del món havia guanyat sobrat la 3a etapa esprintant amb només un peu en l’exigent final d’etapa de Longwy. No va poder revalidar el mallot verd que tenia el seu nom ja inscrit abans de començar. Tot i així, espectacle i controvèrsia allà on va. Sagan és un ciclista diferent. Amb només 27 anys frega ja les 100 victòries professionals, xifra a la qual arribarà en els pròxims dies, segurament a l’Eneco Tour ara l’agost.

Lilian Calmejane: Els Continentals Professionals se li queden petits.

El jove francès del Direct Energy va sumar la seva primera victòria d’etapa al Tour a la que ja va aconseguir l’any passat a la Vuelta. Està signant una temporada enorme amb nombroses victòries en el circuit continental europeu, així que suposem que aviat farà el salt a un equip World Tour, pas lògic per un ciclista de tal categoria.

Richie Porte: Mala sort.

El pobre Richie Porte arribava al Tour amb la sensació de que era el rival més temible per Froome i estava ben posicionat a la general quan una terrible caiguda el va enviar cap a l’hospital acabant la seva temporada ciclista. Una caiguda de les que fan esgarrifar. Porte és un grandiós ciclista però per alguna raó o altre mai ha pogut demostrar-ho en una gran volta. Molta mala sort la seva.

Esteban Chaves: Desaparegut.

El simpàtic colombià no competia des del gener i ha passat completament desapercebut quedant a més de dues hores de la general. No se l’ha vist mai. Evidentment no va anar al Tour amb un estat de forma òptim després de passar-se lesionat tota la temporada, però esperem que li hagi servit per agafar rodatge i apretar fort a la Vuelta on ja va fer podi l’any passat i on pot donar la campanada ja que arribarà molt més fresc que tots els seus rivals.

Arnaud Démare: La primera victòria.

El veloç esprínter francès, actual campió de França en ruta, es va estrenar com a vencedor d’etapa i es confirma com un dels millors velocistes del moment. Dels pocs que pot arribar a plantar cara a Kittel. Poc a poc es va forjant un palmarès destacat on ja figura una Milà-San Remo i diverses etapes en proves World Tour. Amb la seva etapa va salvar els mobles d’un FDJ desaparegut.

Edvald Boasson Hagen: Lluitador.

Després de l’abandó de Cavendish va quedar com a “jefe” del Dimension Data, equip que sempre “suca” alguna etapa en les grans voltes. El noruec va lluitar per endur-se un premi parcial i va posar contra les cordes a Kittel en un esprint decidit per la “photo finish” i que encara no tinc clar que guanyés l’alemany. Boasson Hagen va obtenir la merescuda recompensa en la 19a etapa després de culminar una nombrosa escapada amb un atac demolidor a falta de 3km que va deixar tothom clavat. Potència descomunal.

Primoz Roglic: Progressió imparable.

L’eslovè continua fent salts qualitatius a pas de gegant. S’estrenà al Tour emportant-se l’etapa reina de la Croix de Fer i el Galibier, sumant la segona victòria en una gran volta després de la del Giro de l’any passat. Ja sabíem de les seves grans qualitats en la crono però mica en mica es va destapant com a molt bon escalador. Ciclista a tenir molt en compte en les pròximes voltes per etapes, sobretot en les d’una setmana.

Dylan Groenewegen: Estrena “a lo grande”.

El jove velocista holandès va assolir la seva primera victòria en una gran volta ni més ni menys que en la última etapa del Tour als Camps Elisis. Estrena fabulosa per un ciclista cridat a ser protagonista en les arribades massives del present i el futur, capaç ja de superar a la resta d’esprínters.

DECEPCIONS

Nairo Quintana: Fracàs absolut.

Lamentable Tour del suposadament millor escalador del món. A veure si així se li abaixen els fums. Anava de sobrat volent fer el doblet Giro-Tour i ha fracassat estrepitosament. Es pensava que guanyaria el Giro amb una cama i llavors arribaria al Tour descansat. Ni una cosa ni l’altra. Paper penós al Tour quedant 12è a més de 15 minuts de Froome.

L’últim que va voler fer Giro i Tour va ser Contador el 2015, però a diferència de Nairo va guanyar a Itàlia i va fer 5è al Tour tot i caure i quedar mermat de forces. Molt diferent del ridícul de Quintana.

Ja prou amb la cançoneta de Nairo. Si no té Valverde perquè el porti fins la meta no fa res, no ataca mai, sempre a roda. FAIL!

Però no només Quintana ha fet pena sinó que tot el Movistar ha corregut un Tour llastimós. No és excusa la caiguda de Valverde del primer dia.

John Degenkolb: Frustració.

L’alemany Degenkolb no aixeca cap en les dues últimes temporades, des de l’accident a Calpe l’any passat en pretemporada quan encara estava al Giant. Tot i que ho ha provat sempre ha quedat lluny en els esprints massius. Sap greu veure així a un ciclista que el 2015 va ser capaç de guanyar Milà-San Remo i París-Roubaix i que compta amb 10 victòries d’etapa a la Vuelta i 1 al Giro.

Alexander Kristoff: Hores baixes.

Similar a Degenkolb el que li està passant al noruec. Lluny de Kittel, Démare, Groenewegen o Sagan. No sabem què li passa però Kristoff ja no és aquell killer que guanyava pràcticament tot el que corria allà pel 2014 i 2015, capaç de guanyar a San Remo, a Flandes o fer podi al velòdrom de Roubaix, a més d’endur-se 2 etapes del Tour. Sona una possible sortida cap a Astana.



LA BRILLANT GENERACIÓ DEL 1990

Filed under: General — ciclistadesofa at 11:03 am on dimecres, juny 7, 2017

Dins el pilot internacional hi conviuen desenes de ciclistes d’edats molt diverses, des dels més veterans com el campió olímpic de Pekín 2008, Samuel Sánchez, o l’australià Matthew Hayman, vencedor de la París-Roubaix el 2016, que enguany celebraran els 39 anys. També Haimar Zubeldia que celebra vint temporades en actiu i arriba ja als 40 “tacos”, o el propi Alejandro Valverde que ja passa dels 37. Al mateix temps hi trobem a joves promeses que comencen a fer-se un lloc i un nom com poden ser el català Marc Soler, Pierre-Roger Latour, David Gaudu, Gianni Moscon, i sobretot el colombià Miguel Ángel López. Tots ells representen el futur del millor esport del món i no passen dels 23 anys.

Dins d’aquest panorama que separa a corredors consagrats apunt d’entrar a la quarantena i jovencells barbamecs amb poc més de 20 anys, trobem una generació espectacular de ciclistes nascuts l’any 1990, que són ara ja referències absolutes del pilot internacional. Ciclistes consagrats i alguns d’ells amb un palmarès estratosfèric. Possiblement la generació del 1990 sigui una de les millors de tots els temps, sobretot perquè hi ha dos monstres com Sagan i Quintana, però també per Dumoulin, Chaves o Aru.

És per això que en aquest article presentarem algunes de les grans figures nascudes l’esmentat any 1990 i que ja consagrats a l’elit representen el passat recent, el present i encara molt de futur, ja que solament tenen 27 anys. Els repassem en un llistat ordenat per la seva data de naixement.

Johan Esteban Chaves: (17 gener 1990) L’altre gran estrella del ciclisme colombià al costat de Nairo Quintana. Amb un palmarès molt més reduït que el seu compatriota, Chaves ha demostrat que pot ser un element a tenir molt en compte en qualsevol volta per etapes. De moment ja ha fet podi al Giro (2n el 2016) i a la Vuelta (3r el 2016). Ha guanyat etapes de muntanya tant al Giro com a la Vuelta, i en pocs dies debutarà al Tour. Només compta amb 11 victòries com a professional però segur que aquest palmarès creixerà exponencialment en els pròxims anys. Entre els seus èxits més destacats sobresurt la victòria l’any passat a Il Lombardia, l’últim monument de l’any i triomf d’enorme prestigi. Es mou molt bé tant en les voltes per etapes com en les clàssiques de perfil muntanyós. El seu estil explosiu podria ser molt interessant a les Ardenes on esperem veure’l aviat.

Peter Sagan: (26 gener 1990) La gran estrella del ciclisme mundial, l’eslovac Peter Sagan és el més representatiu dels ciclistes nascuts el 1990. Amb només 27 anys ja és doble campió del món en ruta, campió d’Europa, vencedor del Tour de Flandes, set etapes al Tour i cinc vegades mallot verd, 4 etapes a la Vuelta, dues victòries a la Gent-Wevelgem… i nombroses victòries de prestigi més tant en voltes per etapes com en clàssiques. Només a la Volta a Suïssa suma ja 13 victòries d’etapa. Tant que té ja 93 victòries professionals (aquest any arribarà fàcilment a les 100), sent el quart ciclista en actiu amb més victòries, només superat per Cavendish, Greipel i Valverde, tots tres ben entrats ja a la trentena i amb més de 100 victòries cadascú d’ells. Sagan és un dels millors classicòmans de l’actualitat junt amb Gilbert, Van Avermaet i Kwiatkowski. Tant capaç de guanyar a Cavendish, Kittel i Greipel a l’esprint com de rebentar al propi Cancellara als murs adoquinats de Flandes. Sagan és el millor ciclista del moment, el que dóna més espectacle i el preferit de la majoria d’aficionats. El favorit d’aquest humil blog tot i que aquest no estigui sent de moment el seu millor any.

Nairo Quintana: (4 febrer 1990) Ja vam parlar de la trajectòria de Quintana en l’article sobre el ciclisme colombià. És evident que Quintana és un dels millors escaladors del món i un dels homes a tenir en compte en tota volta per etapes en la que participi. Vencedor del Giro 2014 i 2n al Giro 2017, vencedor a la Vuelta 2016, i tres vegades al podi del Tour (2n el 2013 i 2015, i 3r el 2016). En voltes d’una setmana ha guanyat dues vegades la Tirreno-Adriático, la Volta a Catalunya, la Itzulia basca i el Tour de Romandia, totes del World Tour. Suma 34 victòries professionals, la gran majoria en proves del World Tour, havent guanyat etapes de muntanya a les tres grans voltes. Enguany ja ha sumat sis victòries entre les que destaquen l’etapa del Blockhaus al Giro, i una etapa i la general de la Tirreno.

Rohan Dennis: (28 maig 1990) L’australià del BMC és un dels millors contrarellotgistes de l’actualitat, i recentment ha millorat enormement en la muntanya fet que l’ha portat a signar grans resultats com un 2n lloc a la Tirreno 2017, només superat per Quintana, o ha sigut capaç de guanyar en etapa picant cap a amunt al Tour dels Alps davant de gent com Pinot, Landa o Geraint Thomas. Compta ja amb 19 victòries, entre elles la crono inaugural del Tour 2015 per davant de tot un Cancellara. És doble campió del món en crono per equips amb el BMC, els grans dominadors de l’especialitat, i és també doble campió del món en pista amb l’equip australià de persecució, a més de plata olímpica a Londres 2012 en la mateixa especialitat en pista. Ha guanyat la general del Down Under, prova inaugural del World Tour cada temporada, i ha estat tres vegades campió australià de crono. Quasi totes les seves victòries en ciclisme en ruta són en proves contrarellotge. En total suma ja 19 victòries professionals.

Thibaut Pinot: (29 maig 1990) Una de les grans estrelles actuals del ciclisme francès és Pinot, un dels millors escaladors del panorama actual. Certament, al Tour s’havia estancat un xic després del seu espectacular resultat del 2014 quan quedà 3r darrere Nibali i Peraud i s’emportà el mallot blanc dels joves. Ràpidament els francesos, sempre àvids de buscar un guanyador local del Tour (fa 30 anys que cap francès guanya el Tour), van posar la mirada sobre Pinot i això no li ha fet bé, havent de suportar una pressió massa gran cada vegada que anava a la ronda francesa. És per això que enguany ha fet molt bé de córrer el Giro on ha fet un grandíssim paper. Ha quedat 4t de la general a pocs segons del podi i havent guanyat una etapa, a part d’estar sempre amb els millors a la muntanya i signant una tercera setmana superba. En el seu palmarès figuren 20 victòries professionals, entre elles dues etapes al Tour (una d’elles al mític Alp d’Huez), una etapa al Giro, etapes a Suïssa i a Romandia, i fins i tot el campionat nacional francès en contrarellotge. El seu handicap principal són els descensos.

Michal Kwiatkowski: (2 juny 1990) El polonès és un consumat classicòman, campió del món l’any 2014 sorprenent a tothom i campió del món en contrarellotge per equips amb el Quick-Step. Enguany està gaudint d’una molt bona temporada després de dos anys difícils, havent guanyat ja a San Remo i a la Strade Bianche, i sent segon a l’Amstel i tercer a Lieja. Kwiato és un ciclista tot terreny, capaç de vèncer en clàssiques tant diferents com la Milà-San Remo, l’Amstel Gold Race, l’Strade Bianche o l’E3 Harelbecke. Té punta de velocitat capaç de guanyar a Sagan a l’esprint, potència en murs per deixar enrere a Valverde, resistència als adoquins per vèncer a Van Avermaet, i inclús capaç amb només 23 anys de quedar 11è de la general del Tour. Té 16 victòries com a professional, la majoria molt selectes en clàssiques importants del World Tour i sempre derrotant a rivals de molta entitat.

Fabio Aru: (3 juliol 1990) El sard Aru va despuntar el 2014 quedant 3r al Giro d’Itàlia i guanyant una etapa i 5è a la Vuelta del mateix any emportant-se dues etapes. A partir d’aquí ja va ser tingut en compte com un dels rivals a vigilar en les voltes per etapes. El 2015 quedà 2n al Giro per darrere d’un enorme Contador i uns mesos després obtingué el seu major èxit al guanyar la Vuelta a Espanya per davant del Purito i Rafal Majka, després d’un atac llunyà per la serra madrilenya que desbancà a Dumoulin del liderat. Aru solament compta amb set victòries professionals però totes elles d’enorme nivell ja que són etapes al Giro, Vuelta i Dauphiné. De totes maneres, porta un any sencer sense guanyar i l’any passat en el seu primer Tour de França les coses no li van acabar d’anar gaire bé. Enguany problemes de lesions l’han apartat del Giro, veurem com rendeix al Tour i si va també a la Vuelta.

Nacer Bouhanni: (25 juliol 1990) El francès d’orígen magrebí és l’estrella indiscutible de l’equip Cofidis, una esquadra que no s’entén com és que està a Continentals i no al World Tour. Bouhanni és un esprínter pur, molt ràpid i també molt agressiu. A vegades massa agressiu i tot, fet que l’ha portat a alguna desqualificació per esprintar de manera perillosa i temerària pels seus rivals, fent-li perdre als despatxos victòries de renom com la clàssica d’Hamburg o etapa a París-Niça. L’any passat es va perdre el Tour per una baralla amb un borratxo un dies previs a “le Grand Départ”. Molt contents no deurien estar els seus directors i patrocinadors. Però és evident que Bouhanni és un dels millors velocistes de l’actualitat. Suma ja 56 victòries com a professional, entre elles tres etapes al Giro i dues a la Vuelta. També té etapes a Catalunya, Dauphiné, París-Niça i Eneco Tour, i el 2012 fou campió francès en ruta. El 2015 quedà en primera posició de l’UCI Europa Tour, fet que l’acredità com el millor de l’any en curses Continentals a Europa.

Michael Matthews: (26 setembre 1990) L’australià és un dels grans esprínters del pilot. Possiblement no sigui un velocista pur com Kittel, Greipel o Cavendish però sí que és rapidíssim i, a més, es defensa més que bé en pujades curtes i murs. El 2010 ja fou campió del món sub-23 i el 2015 subcampió mundial darrere Sagan. Ha guanyat etapes a les tres voltes grans, tres al Giro, dues a la Vuelta i una al Tour de l’any passat on va batre a Sagan en esprint d’un grup reduït. El fet de que passi perfectament la mitja muntanya i les cotes curtes i explosives es demostra en els seus resultats a les clàssiques de les Ardenes. Sense anar gaire lluny, aquest any finalitzà 4t a Lieja, i el 2015 quedà 3r a l’Amstel i 2n a la Fletxa Brabançona; a més de ser 3r també a la Milà-San Remo. Té etapes a la Itzulia, a París-Niça, Suïssa i el Down Under, sumant 26 triomfs individuals com a professional.

Romain Bardet: (9 novembre 1990) L’altre gran ídol francès i gran esperança per guanyar el Tour. Bardet és un enorme escalador i els últims anys ha fet un salt qualitatiu magnífic. Tant és així que l’any passat aconseguí pujar al 2n lloc del podi tant al Tour com al Dauphiné, només superat per l’intractable Chris Froome. És un corredor de voltes per etapes i d’alta muntanya, i sol aconseguir bones classificacions generals. Té solament cinc victòries professionals, totes a França, entre les que destaquen una etapa al Tour i una al Dauphiné.

Tom Dumoulin: (11 novembre 1990) L’holandès és assenyalat ja per molts com el nou Indurain per la seva potència descomunal en les contrarellotges i la seva elevadíssima capacitat de resistència a la muntanya. Dumoulin és ja un dels referents en les grans voltes per etapes després d’haver guanyat fa uns dies el Giro d’Itàlia amb autoritat tot i tenir un equip molt fluix al costat. A partir d’ara serà un ferm candidat a cada gran volta que corri, sobretot si hi ha molts quilòmetres de crono ja que clava unes minutades tremendes als seus rivals. Apunta a futur campió del món de crono, si no aquest any en els pròxims, però guanyarà segur. L’any passat ja fou subcampió olímpic de crono just per darrere del llegendari Fabian Cancellara. En total, Dumoulin compta amb 16 victòries professionals entre les que destaquen tres etapes al Giro, dues al Tour i dues a la Vuelta, totes elles en jornades de crono o d’alta muntanya. També ha estat campió d’Holanda de crono en dues ocasions. Ja va estar a punt de donar la sorpresa el 2015 a la Vuelta quan anà de líder fins el penúltim dia, quan una jugada d’Aru i l’Astana el va deixar tirat a la serra madrilenya perdent tota opció a la victòria. D’aquí aprengué molt i això li ha servit enguany.

Així doncs, tal i com es pot observar, la generació nascuda el 1990 està plegada de superestrelles mundials del ciclisme, primeres espases consagrades a l’elit i ja amb victòries molt importants i amb molt marge encara per ampliar encara més els seus palmarès en molts casos ja imponents.

Aquí hem repassat a figures de la primera línia però a més trobem a altres ciclistes que ja porten anys a l’elit ciclista tot i que amb resultats més discrets, com ara Fabio Felline, Silvan Dillier, Taylor Phinney o Sam Bennett, tots ells gregaris imponents o figures de segon nivell però de qualitat indubtable.

En definitiva doncs, la collita de 1990 és excel·lent i continuarà fent-nos gaudir durant una bona colla d’anys més ara que tots han arribat als anys de plenitud ciclista. Si fins el moment actual ja han assolit tot el que hem comentat, què poden arribar a aconseguir d’ara endavant en la seva maduresa i en els que es consideren els millors anys de qualsevol ciclista?



LA CONSAGRACIÓ DE TOM DUMOULIN

Filed under: General — ciclistadesofa at 12:14 pm on dilluns, maig 29, 2017

Ahir va acabar a Milà el Giro del centenari coronant Tom Dumoulin com a vencedor. Ja apuntàvem en la prèvia del Giro d’aquest bloc que l’holandès del Sunweb podia donar la gran sorpresa i emportar-se la centenària ronda italiana. Ens basàvem en les seves grans qualitats per pujar amb els millors a la muntanya i la seva condició d’excel·lent contrarellotgista. Els 70 km de crono del Giro l’afavorien molt, tal i com ha acabat passant. Just i digne vencedor. Glòria al campió!

Així doncs, i després de tres setmanes de bon ciclisme, convé repassar l’actuació de les principals figures i alguns dels protagonistes de la Corsa Rosa.

El protagonistes:

Tom Dumoulin: Digne i merescut campió. L’holandès s’estrena com a vencedor en una gran volta de tres setmanes i es postula com un dels màxims favorits a guanyar-ne més en els pròxims anys. Que tremoli Froome si l’any que ve va al Tour. Té només 26 anys i ja ha guanyat el Giro i fa dos anys quasi guanya la Vuelta, i això que corre sense un equip gaire potent que el pugui ajudar. Ja té victòries d’etapa a les tres grans, tant en crono com en alta muntanya, i és ferm candidat a pròxim campió del món de contrarellotge. Una mena d’Indurain o Jan Ullrich a l’holandesa. Ara que sembla que tornen les cronos llargues a les voltes, pot marcar una època com Contador, Nibali i Froome. Gran mèrit el seu i enorme demostració de poder. A la muntanya ha aguantat sempre amb els millors, mantenint un ritme constant i sense perdre mai gaires segons de diferència amb els rivals. Inclús assolí una victòria en final en alt a Oropa. La seva capacitat de resistir a l’alta muntanya i les destrosses que fa als rivals en la crono expliquen el seu triomf. I com a anècdota, el seu atac de mal de ventre en l’etapa reina del Mortirolo i l’Stelvio. Allà va cedir dos minuts que no ha necessitat per guanyar el Giro. Megacrack.

Nairo Quintana: El colombià sortia de Sardenya amb l’etiqueta de màxim favorit i ha decepcionat, com ja va sent habitual. Cada vegada té més detractors per la seva manera de córrer, i no ens estranya. Sempre repenjant-se en el seu equip que l’ha de portar fins al final, i sinó sempre a roda dels rivals, sempre buscant algú que treballi per ell. Impresentable l’escena del dissabte a la 20a etapa amb ell de líder i exigint relleus a Nibali, Pinot i Zakarin per obrir més forat amb Dumoulin, però ell sense donar-ne ni un, esperant a que li facin la feina. Qui s’ha pensat que és? Era ell qui havia de tirar i a qui més interessava ampliar la diferència. Es pensa que tothom l’ha d’ajudar perquè es creu una mena d’elegit o quelcom per l’estil. Una gran part dels aficionats ciclistes es van alegrar de que perdés el Giro l’últim dia (només cal repassar alguns fòrums i blocs de ciclisme per comprovar-ho). Cada vegada agrada menys al públic aficionat. Massa sovint sentim allò de que és el millor escalador del panorama ciclisme actual. Des d’aquest humil bloc en dubtem molt. L’únic dia que ha atacat de debò a la muntanya va ser al Blockhaus, tot just la primera setmana. Va guanyar l’etapa, sí, però solament va treure 24 segons a Dumoulin. Pel suposat millor escalador del món és un resultat molt pobre. I ha tingut nombroses oportunitats per atacar a la muntanya i no ha fet res de res, sempre entrant amb la resta de primeres espases, sense fer diferències. I sabent que la crono és un gran punt feble, com és que no ha millorat gens els últims anys en aquesta especialitat? En els 70km de crono d’aquest Giro Dumoulin li ha clavat més de 4 minuts i mig. En definitiva, lamentable Quintana que sempre troba excuses per explicar els seus fracassos. Si no hagués tingut el poderós Movistar darrere no hauria quedat ni dels cinc primers. I això que sortia el 5 de maig de l’Alguer pràcticament a recollir la Maglia Rosa que havia de guanyar sense baixar de l’autobús. Ara té un mes de descans fins l’inici del Tour, temps suficient per preparar les excuses per quan faci el ridícul.

Vincenzo Nibali: Molt bon Giro del sicilià, amb opcions de victòria fins el final. A Nibali no se li pot retreure res, sempre valent i agraït, oferint-nos uns descensos que només Sagan o Samuel Sánchez podrien igualar. Quan Lo Squalo es llença pendent avall no hi ha qui li pugui aguantar la roda, es tira com un boig traçant trajectòries perfectes. Nibali és molt gran i ens alegrem de que hagi fet podi, un resultat que engrandeix la seva llegenda de gran ciclista de voltes de tres setmanes. És dels pocs que ha guanyat les tres grans voltes i ha fet podis diverses vegades més. Sempre que està en carrera se l’ha de tenir en compte. Al final per només 9 segons no va quedar 2n, i ha fet tercer a solament 40 segons de Dumoulin. Gran Giro per Nibali que, a més, guanyà l’etapa reina després d’un descens espectacular. Segurament correrà la Vuelta i serà un dels màxims favorits.

Thibaut Pinot: Gran rendiment del francès a qui li ha anat bé desentendre’s del Tour per córrer amb plenitud un Giro que se li adaptava perfectament. En el seu debut a la ronda italiana li ha faltat poc per estar al podi, signant a més una enorme última setmana on ha retallat uns 2 minuts als tres del davant. S’emporta també una victòria d’etapa de prestigi, guanyant en esprint reduït a tots els “capos”. A la muntanya ha estat sempre en el grup capdavanter, amb els més forts. De totes maneres, no podem obviar que esperàvem quelcom més en les contrarellotges comptant que és el vigent campió de França de l’especialitat. Si hagués rendit millor en les dues cronos tenia el podi segur ja que ha quedat a solament 1 minut i 17 segons de Dumoulin. A veure com encara la resta de la temporada i quins objectius es planteja, el millor que podria fer és oblidar-se del Tour i preparar-se per la Vuelta.

Ilnur Zakarin: Bon Giro també pel rus Zakarin que confirma que és un ciclista a tenir en compte en les grans voltes. Ha signat una magnífica tercera setmana, sempre davant en l’alta muntanya i a punt de guanyar etapes. Ha quedat a 1’56 de Dumoulin, senyal de que ha estat sempre davant amb els millors.

La resta del Top10 destaquem el 6è lloc de Domenico Pozzovivo que ha realitzat un magnífic Giro, mantenint-se sempre amb els líders a l’alta muntanya, tot i que ha perdut massa temps a les cronos. Bauke Mollema ha quedat 7è confirmant que és un home capaç d’estar entre els deu primers en tota ronda però li falta quelcom per estar més amunt. El 8è ha estat el luxemburguès Bob Jungels que novament s’endú el mallot blanc dels joves a més d’una etapa on esprintà assegut guanyant amb una potència descomunal. Té molt present i futur. Adam Yates ha quedat en novena posició i ha fet un Giro discret, perjudicat en gran part per la caiguda el dia del Blockhaus per culpa de l’imbècil de la moto que es va carregar mig Sky, Sunweb i Orica. I finalment tanca en el desè lloc el jove Davide Formolo del Cannondale, de només 24 anys i que continua fent una bona progressió.

Altres protagonistes:

Mikel Landa: El basc de l’Sky va ser dels més perjudicats per la moto que va tirar mig pilot pel terra. Va perdre una bona minutada així que s’hagué de plantejar nous objectius, en aquest cas les victòries d’etapa. Va rematar al pal dues vegades, superat per Nibali i Van Garderen però finalment s’emportà la 19a etapa i de retruc la Maglia Azzurra de millor escalador. Els temps realitzats en les ascensions demostren que sense la caiguda hauria pogut ser un ferm aspirant al podi.

Tejay Van Garderen: Nou fracàs de l’americà que ràpidament es va despenjar en la classificació. Ho va arreglar en certa manera al guanyar una etapa d’alta muntanya, però Giro molt decebedor. No sabem què és el que li passa, perquè les condicions les té. És bon escalador i bon contrarellotgista però no acaba mai de demostrar el potencial que se li suposa.

Omar Fraile: El Dimension Data és dels equips més fluixos que han disputat aquest Giro, amb una plantilla molt mediocre, així que Fraile els ha salvat amb una gran victòria d’etapa, el seu èxit més important fins el moment. Ja feia temps que buscava un premi així i finalment l’ha obtingut i de forma totalment merescuda. A més, guanyant a Rui Costa, cosa que encara ens agrada més ja que des del mundial de Florència del 2013 no podem amb el portuguès.

Pierre Rolland: El francès del Cannondale ja fa temps que va renunciar a disputar la general de les grans voltes. Té excel·lents condicions d’escalador però mai ha complert el que s’esperava d’ell. Així que ara es dedica a objectius més factibles, com guanyar etapes. Victòria importantíssima per ell i el seu equip, molt necessitats de victòries. Només en porten tres en tot el que va de temporada.

Fernando Gaviria: El “Míssil” de Colòmbia, el rei de la velocitat. Gaviria s’estrenava en una volta de tres setmanes i ho ha fet desbocat i intractable. Quatre victòries d’etapa en esprints massius i mallot de la regularitat s’emporta en la seva primera participació. Botí excepcional del qui està cridat a ser el rei de la velocitat en els pròxims deu anys. Compta a més amb un treno magnífic que el deixa sempre ben col·locat per a rematar, sobretot Maximiliano Richeze qui podria disputar ell mateix els esprints i guanyar-los.

Caleb Ewan: Una etapa també pel jove esprínter australià de l’Orica que s’estrenava al Giro. En general però, no ha pogut amb un Gaviria descomunal. El petit Ewan ja té etapes a Giro i Vuelta amb només 23 anys. Poca broma.

André Greipel: Una assegurança de victòria. El Lotto-Soudal té sort de tenir al “Gorila” que sempre els assegura alguna victòria d’etapa. Fiabilitat total tot i els seus 34 anys. Tot i així, en el futur immediat li costarà cada vegada més guanyar veient com apreten Gaviria, Ewan i també Sam Bennet i Jakub Mareczko, els ciclistes que dominaran la velocitat des de ja mateix.

Jos Van Emden: L’holandès del Lotto-Jumbo s’anotà la última contrarellotge del Giro, demostrant les seves grans qualitats en la disciplina. Ja portava temps realitzant bones cronos però sempre quedant-se prop de guanyar, així que victòria molt important per a ell i el seu equip, un Lotto-Jumbo que no se l’havia vist en tot el Giro i que va perdre el seu líder Kruijswijk que enguany no anava gens fi.

Així doncs, ha acabat un bon Giro que ha vist néixer una estrella. Un Giro amb molts bons corredors, alguns fent grans resultats, d’altres decepcionant i lluny del que s’espera d’ells. En definitiva però, tres bones setmanes de ciclisme. La Corsa Rosa ha continuat demostrant que és la millor i més interessant de les tres grans voltes per etapes. Ara a esperar un Tour de França on si no pateix caigudes Froome guanyarà sobrat.

Per acabar només queda aplaudir a l’equip Quick Step, esquadra preferida d’aquest bloc, que ha guanyat 5 de les 21 etapes, quatre amb Gaviria i una amb Jungels. En el que va de temporada porten ja 30 victòries amb onze ciclistes diferents. Brutal.

 

EL GIRO PER FI DESPERTA

Filed under: General — ciclistadesofa at 8:56 am on dilluns, maig 15, 2017

Ja fa deu dies que va començar el Giro a Sardenya i de moment havia estat un avorriment, sense moviments interessants, amb molts esprints i, en definitiva, de tardes soporíferes.

La primera etapa interessant en el que portem de Giro va ser la d’ahir, amb final al dur port del Blockhaus, ascensió de més de 13 km al 8’4% de mitjana, i on per fi vam veure coses interessants al respecte de com està la situació entre els favorits.

Com ja apuntàvem a la prèvia del Giro, Nairo Quintana va confirmar que és el més fort en l’alta muntanya i va aconseguir una victòria d’etapa inqüestionable, propiciada també per un enorme treball dels gregaris del Movistar que van fer una selecció bestial en els primers quilòmetres d’ascensió, sobretot amb Andrey Amador i Winner Anacona. És més, va estar bé veure que Quintana no va parar d’atacar fins a deixar enrere tots els seus rivals, quan en els últims anys feia atacs que no anaven enlloc i es conformava en seguir a roda dels seus rivals. Maglia Rosa pel colombià que molt probablement perdrà demà a la llarga crono de 40km.

També hem de tenir en compte que un motorista imbècil (per no dir quelcom més gruixut!) es va carregar mig Giro. Dos dels favorits, Geraint Thomas i Mikel Landa van anar per terra i ja van perdre qualsevol opció de victòria o de podi en aquest Giro centenari. En una carrera seria com el Giro no poden passar aquestes coses, els equips i ciclistes s’hi juguen molt i és intolerable que un descervellat amb una moto pugui carregar-se així la carrera. Thomas va poder seguir i minimitzar danys, però li va caure una bona minutada. De Landa ja no en podem esperar res. Entre el grup de perjudicats per la moto també s’hi trobava Adam Yates que va poder continuar però perdent també prop de 4 minuts… Veurem si pot recuperar temps en els pròxims dies.

De poc li va anar també a Tom Dumoulin que va esquivar la moto per uns centímetres. L’holandès es postula com un dels màxims favorits a guanyar el Giro. Tot i no ser un dels millors escaladors, ahir es va marcar una ascensió magnífica al Blockhaus i solament va perdre 24 segons respecte Quintana. Si en un port tant dur va aconseguir cedir solament aquest temps davant un especialista com Quintana, per mi és candidat indiscutible a la victòria final ja que en els 70km totals de contrarellotge que hi ha al Giro li clavarà una gran minutada a Quintana. Demà serà el principal candidat a vestir-se de líder.

Situació similar a la de Dumoulin és la de Thibaut Pinot que va confirmar que està en un molt bon moment de forma i arriba motivat al moment important del Giro. Va entrar 2n junt amb Dumoulin, i la crono de dimarts li permetrà recuperar el mig minut de diferència amb Quintana molt probablement.

El 4t de l’etapa va ser Bauke Mollema a 41 segons. Bona feina també de l’holandès del Trek que es postula com a ferm candidat per estar al Top5 d’aquest Giro. I no podem oblidar-nos de Nibali. L’heroi italià va patir i va cedir 1 minut amb Quintana. Primer semblava que aguantava bé tots els atacs del colombià però finalment va petar. No és un temps molt gran per recuperar i ja vam veure l’any passat de què és capaç el sicilià. Pot muntar-te una emboscada en qualsevol moment o llençar-se com un boig en un descens, així que encara és un ciclista a tenir en compte en aquest Giro, i demà a la crono recuperarà part del temps perdut.

I pel que fa a les decepcions, ahir n’hi van haver moltes. Esperàvem molt més del rus Ilnur Zakarin, qui a les primeres rampes ja va començar a despenjar-se i va cedir 2 minuts i 15 segons. També pensàvem que aguantaria una mica més Bob Jungels, tot i que tots sabíem que perdria el liderat, però no que cediria tant ràpid en l’ascensió i perdent 3 minuts i mig…

Qui ja no ens sorprèn que faci el ridícul a les primeres de canvi és Tejay Van Garderen. Com sempre, despenjat de seguida, confirmant que és un “bluf” de ciclista. No és un paio preparat per ser líder d’equip. Ha tingut incomptables oportunitats de demostrar les seves qualitats i no ha fet absolutament mai res, anant sempre de decepció en decepció. S’estrenava al Giro amb la necessitat de reivindicar-se i ja el primer dia ha demostrat que és un ciclista mediocre amb un estatus inapropiat dins l’equip, un BMC que suposo que no el renovarà. Ahir va perdre quasi 4 minuts… No fa falta dir res més. Sense Dennis que va abandonar fa uns dies, l’objectiu del BMC només pot ser pescar alguna etapa més per salvar la cara.

També despenjat va acabar Steven Kruijswijk, a 2:46 de Quintana… Molt temps perdut de la revelació de l’any passat.

Així doncs, primeres diferències ja importants. Evidentment no són definitives i encara poden passar moltes coses i girs inesperats que capgirin la situació però si que ahir vam veure qui està fort i qui ja no té cap mena d’opció de fer res en la lluita per la General. Esperem que a partir de demà l’emoció torni a un Giro que fins el moment ha estat un autèntic “conyàs”…

PRÈVIA GIRO 2017

Filed under: General — ciclistadesofa at 7:48 am on dimecres, maig 3, 2017

Falten pocs dies perquè arrenqui el Giro d’Itàlia del centenari, i ho farà des d’un indret que té una llarga relació històrica amb casa nostra, ni més ni menys que des de l’Alguer a l’illa de Sardenya, el que fou el port principal dels catalans a l’illa sarda allà pel segle XIV. El divendres 5 de maig arrencarà la corsa rosa i tindrem tres setmanes de ciclisme del bo per endavant. Ja fa temps que comento amb els meus amics i coneguts que el Giro és la meva preferida de les tres grans voltes, sempre més imprevisible i infinitament més divertida que el Tour. De fet, el Tour em sembla des de ja fa anys la pitjor de les tres grans, però bé, aquest és un altre debat.

Anant directe al tema que ens ocupa, el del Giro 2017, el més destacable és la participació de Nairo Quintana, màxim favorit a la victòria final, així com veure si Nibali podrà tornar a guanyar. També destacada serà l’absència de Fabio Aru (segon el 2015) que es perdrà la carrera per lesió. I alhora caldrà veure quin serà el rendiment d’altres grans noms que poden tenir molt a dir en la cursa, així que mirarem com arriben els principals aspirants a places d’honor.

-Ciclistes principals-

El principal candidat a la victòria final és el colombià Nairo Quintana. Ja va guanyar el Giro el 2014 i no sembla que cap dels rivals pugui guanyar-lo si arriba en forma. A més, ha signat un inici de temporada demolidor amb una gran victòria d’etapa al Terminillo i la classificació general de la Tirreno-Adriático. Abans també havia guanyat la Volta a la Comunitat Valenciana amb total i absoluta autoritat, i aquest cap de setmana va guanyar l’etapa reina de la Volta a Astúries tot i quedar segon de la general. Pot jugar en contra seva el fet de voler córrer Giro-Tour. Si gasta molt per endur-se la cursa italiana, al Tour no pintarà res.

L’altre gran nom a tenir en compte és el del vigent vencedor, l’italià Vincenzo Nibali que té en el Giro l’objectiu principal de la temporada. Tenint en compte l’enorme sort que sol tenir en les voltes de tres setmanes (caiguda d’Igor Anton a la Vuelta 2010, abandó de Froome i Contador al Tour 2014, etc.) no se’l pot menysprear. Tot i haver fet un inici de temporada més que discret, amb solament una victòria molt menor a Croàcia, tots sabem que és capaç de fer una emboscada, atacar de lluny, i capgirar la carrera en qualsevol moment, com ja vam veure l’any passat. Un tio que ha guanyat 2 Giro, 1 Tour i 1 Vuelta sempre se l’ha de tenir en compte.

Ferm candidat a podi serà Adam Yates de l’Orica. Ja va fer 4t de la general i mallot blanc dels joves al passat Tour, i està més que provada la seva qualitat i consistència en la muntanya i les voltes per etapes. Enguany ha quedat 4t a Catalunya signant bons resultats en les etapes de la Molina (3r) i Lo Port (5è), i ha guanyat la clàssica italiana del GP Industria & Artigianato de Larciano (1.HC).

També com a grans favorits trobem a la dupla de l’Sky Geraint Thomas i Mikel Landa. En principi tot fa pensar que Thomas serà el cap de files i Landa sortirà com a gregari de luxe del galès, amb opcions d’esdevenir el líder si Thomas fluixeja. El galès està realitzant una bona temporada amb victòria d’etapa a la Tirreno-Adriático i etapa i general al Tour dels Alps (2.HC) que finalitzà fa pocs dies, oferint molt bones sensacions i contra rivals d’entitat. Pel que fa a Landa, si que l’hem vist bé als Alps però no està obtenint gaires resultats des que corre amb el poderós Sky, així que apostem per la capitania de Thomas. També cal tenir en compte que Sky porta un equipàs per ajudar als dos líders. Diego Rosa és un gregari extraordinari que tira fortíssim a la muntanya i podria ser el cap de files de qualsevol altre equip. Kiriyenka és un rodador potentíssim candidat a victòria en les contrarellotges. I per l’alta muntanya Sebastian Henao i, sobretot, Kenny Elissonde poden fer unes tremendes seleccions del pilot.

Qui podria donar una bona sorpresa és l’holandès Tom Dumoulin. Ja ha demostrat que cada any tira més fort quan la carrera s’enfila, i les dues contrarellotges llargues l’afavoreixen molt. A la crono de la 10a etapa pot entaforar una bona minutada a tots els seus rivals. Si aconsegueix arribar a l’últim dia amb un marge de dos minuts per sota de qualsevol altre, s’emporta el Giro, ja que fàcilment els podrà recuperar davant rivals que no són, ni de bon tros, especialistes contra el crono.

Aquest any debutarà Thibaut Pinot al Giro. Cansat de ser l’esperança francesa a la victòria al Tour, sempre generant grans expectatives i sempre decepcionant, aquest any Pinot aposta pel Giro. És cert que ha millorat enormement en la contrarellotge i que és un molt bon escalador. Tot i així, baixant és un drama, i sincerament no crec que estigui per guanyar. Com a molt dels cinc primers.

Haurem de veure també com li va a Ilnur Zakarin. El rus del Katusha va fer un molt bon Giro l’any passat i apuntava a podi quan va patir una terrible caiguda que l’apartà de la cursa i de la competició unes setmanes. Però tornà fort i s’emportà una etapa al Tour. Ja ha demostrat que si està bé pot competir en l’alta muntanya amb els millors, i a més es defensa prou bé en la crono. Aspirant a podi segur tot i el seu inici de temporada més que discret.

Al BMC optaran per Tejay Van Garderen i Rohan Dennis. Van Garderen ha demostrat que és un “bluf” en tota regla, sempre decepcionant allà on va i sense acabar de demostrar mai el potencial que se li suposa. Està en una de les últimes oportunitats per demostrar perquè és líder de l’equip i cobra com a tal, sinó a can BMC se’l petaran aviat. En canvi, Dennis sembla que cada vegada tira millor en la muntanya a més de ser un excel·lent contrarellotgista. A més, està signant una molt bona temporada, amb un segon lloc final a la Tirreno-Adriático darrere Quintana, a qui va treure 40 seg en els 10km de crono que guanyà amb autoritat. També s’emportà fa pocs dies una etapa al Tour dels Alps en un esprint reduït i en pujada, davant rivals d’entitat. Tot plegat fa pensar que els galons de líder recauran en Dennis quan es vegi ja a les primeres de canvi que Van Garderen és un frau.

Al Quick Step portaran de “jefe” a Bob Jungels, el campió luxemburguès que l’any passat ja va signar un gran Giro quedant 6è de la general amb només 23 anys i sent el mallot blanc dels joves, a més d’haver portat la maglia rosa durant tres etapes. Si aguanta bé a la muntanya, la seva enorme potència i qualitat de rodador poden deixar-lo molt ben classificat en les dues cronos.

El Trek portarà de líder a Bauke Mollema. El segon millor home de l’equip en voltes per etapes, darrere Contador. Si bé es defensa prou bé en tots els terrenys, a Mollema li falta quelcom per ser de debò un aspirant a victòria. De totes maneres estarà entre els 6 o 7 primers molt probablement.

I per últim, pel que fa als aspirants a la victòria final no ens podem oblidar de l’holandès Steven Kruijswijk del Lotto-Jumbo. L’any passat va ser el millor i més consistent de la carrera i semblava que podia donar la sorpresa i guanyar el Giro. Va tenir molt mala sort amb una caiguda a tres dies del final que, tot i no fer-lo abandonar, li va fer perdre tota opció de podi. Un final cruel pel qui fou la gran sorpresa de l’any passat. Esperem que enguany pugui trobar el mateix nivell i almenys pugi al podi que es mereix.

Pendents haurem d’estar també del paper que puguin fer els joves del Cannondale Davide Formolo i Hugh Carthy. Bons escaladors ambdós i sense pressió excessiva, poden donar alguna sorpresa i colar-se al Top10.

L’altre focus d’atenció serà a les arribades massives on pràcticament tot s’ho repartiran André Greipel, Fernando Gaviria i Caleb Ewan. Greipel ja ha guanyat molts esprints del Giro els últims anys i és una assegurança de victòria pel seu equip. Els joves Gaviria i Ewan (ambdós del 1994) s’estrenaran al Giro. Ewan ja té una victòria d’etapa en una gran volta, en aquest cas a la Vuelta del 2015, i Gaviria vol estrenar palmarès en les arribades massives de les tres grans. Tots dos han demostrat que estan ja entre els més veloços i que poden guanyar a qualsevol, també al propi Greipel. En un segon pla hi trobem Sam Bennet, Giacomo Nizzolo o Sacha Modolo, bons esprinters però lluny del nivell dels altres tres.

-Les etapes-

Vistos els principals candidats al podi final, posem l’atenció en el recorregut i els dies a marcar en el calendari com a imprescindibles.

Com hem comentat, el Giro començarà a Sardenya on es disputaran les tres primeres etapes. La 1a i la 3a són clarament per a esprinters, mentre que la 2a ja té un perfil més muntanyós i pot ser apte per a una escapada permesa. Tot just serà el segon dia així que els “jefes” no es posaran nerviosos si homes poc perillosos per la general agafen un marge d’alguns minuts.

Després la cursa passarà a Sicília i ja a la 4a etapa trobem la primera etapa realment interessant amb final en alt al volcà Etna. Pujada que ronda els 20km i on els primeres espases començaran a deixar-se veure.

La 5a etapa és per esprinters mentre que la 6a ofereix un final trencat i acabant en pujada on pot passar qualsevol cosa. La 7a es resoldrà amb arribada massiva i victòria per a velocistes, mentre que la 8a ofereix també un d’aquests finals amb trampa que tant agraden als italians.

A la 9a trobem un final en un colós muntanyós, el Blockhaus, que seran més de 30km de pujada continua i que segur que servirà per marcar diferències importants entre els favorits, ja a l’equador de la volta.

La 10a serà molt decisiva per a la classificació general. És una crono individual amb terreny abrupte i amb final picant cap amunt, perfecte per a Dumoulin. Aquí algun líder pot deixar-se ja bona part de les seves opcions.

La 11a serà molt probablement per a una escapada, o per algun boig que coroni el Monte Fumaiolo al capdavant i es llenci en tromba en el descens de quasi 25km fins a meta. La 12a i la 13a tindran esprint massiu, en espera de la duríssima última setmana.

Per anar obrint boca la 14a ens ofereix un recorregut completament pla fins a l’ascensió final a Oropa, en una etapa que només té 131km, i que serà rapidíssima i amb final explosiu, a l’estil de la Vuelta. La 15a té un recorregut trencat on es pot fer una emboscada i llençar-se en l’últim descens.

A la 16a trobem ja una etapa imponent d’alta muntanya amb pujada al Mortirolo, a l’Stelvio (Cima Coppi) a més de 2.700 d’altitud, i al Giogo di Santa Maria, aquest últim coronant-se a 20km de meta i descens fins l’arribada. Etapa més que decisiva.

La 17a també ofereix un recorregut interessant, amb els últims 90km sempre picant cap amunt tot i no pujar cap port destacat. A aquestes altures el desgast ja pot ser molt important, i aquesta llarga pujada podria despenjar a més d’un.

La 18a i la 19a són etapes clau, ambdues d’alta muntanya. La 18a pot ser terrible, és segurament l’etapa reina, pujant ja només començar el Passo Pordoi i enllaçant amb tres ports més d’entitat, acabant en alt a St. Ulrich, amb només 137km d’etapa, pujar-baixar tota l’estona. I la 19a penúltima oportunitat pels escaladors de fer diferències de cara a la última crono. A aquestes alçades arribaran ja tots molt cascats i l’última ascensió a Piancavallo es veu molt dura, ja que pujaran de vora 200m d’altitud a 1300 en 15 km. Per acabar les etapes en línia, la 20a ofereix dos ports d’entitat, l’últim a 15km de meta, aquests no seran en baixada sinó en un fals pla de puja i baixa.

Finalment, la contrarellotge completament plana de 28km de l’últim dia acabarà de coronar el vencedor del Giro del centenari.

Un recorregut fabulós i que donarà espectacle segur. Al Giro en saben.

LA RESSACA DE LES CLÀSSIQUES

Filed under: General — ciclistadesofa at 11:16 am on dilluns, abril 24, 2017

Amb la Liège-Bastogne-Liège s’acaba la primavera ciclista de clàssiques i destacades voltes per etapes d’una setmana (a falta del Tour de Romandia que comença demà), i tothom posa la mirada ja a l’imminent inici del Giro d’Itàlia del centenari que començarà en poc més d’una setmana.

Passada l’època de les clàssiques, entre les quals s’han decidit ja quatre dels cinc monuments, i algunes de les més prestigioses voltes per etapes del World Tour, toca fer una valoració de com han anat aquests dos intensos mesos de carreres que han tingut sobretot quatre grans noms: Alejandro Valverde, Greg Van Avermaet, Michal Kwiatkowski i Philippe Gilbert. En equips també haurem de comentar els registres espectaculars del Quick-Step.

El primer nom a destacar és el del murcià Valverde. Amb 37 anys acaba de signar un inici de temporada demencial, dificilment igualable. Valverde començà l’any adjudicant-se victòries menors com la Volta a Andalusia per preparar motors i des d’aleshores ençà a ofert un recital a tot arreu on ha corregut. Victòria a la Volta a Catalunya a més de tres etapes, sent infinitament superior a tots els seus rivals, entre ells Contador. Després guanyà la Itzulia basca amb la mateixa superioritat per encarar aquesta última setmana el tríptic de les Ardenes, el seu feu particular. A l’Amstel Gold Race no va estar atent a l’atac de Gilbert i Kwiatkowski i va perdre tota opció de guanyar. S’ho guardava tot per la Fletxa Valona i la Lieja. I com no, les ha tornat a guanyar ambdues. Ja ha fet el doblet tres vegades i suma 5 victòries al Mur de Huy (les últimes quatre consecutivament) i 4 victòries a Lieja… Números increïbles d’un superdotat dalt la bici. Tot i així no s’acaba d’entendre que un paio amb 37 anys guanyi sempre i amb aquesta superioritat, molt normal no és…

L’altre gran protagonista és Greg Van Avermaet. El del BMC ha signat un inici de temporada magnífic sobretot en les clàssiques d’adoquins. Fa quinze dies s’adjudicà la París-Roubaix, una de les millors carreres que hi ha i primer monument del seu palmarès. Abans ja havia guanyat tres clàssiques més del World Tour com l’Omloop Het Nieuwsblad, l’E3 Harelbeke i la Gant-Wevelgem, i fou segon a Flandes, quasi res. També fou segon als carrers de Siena a la bonica Strade Bianche. Ha sigut el rei dels adoquins d’aquest any i porta dues temporades a un nivell superb.

El també belga Philippe Gilbert ha renascut aquesta primavera i el canvi d’equip se li ha posat de meravella. El Quick-Step és el millor equip del món en les clàssiques i tenen una plantilla de tanta qualitat que fa que sempre estiguin davant. Gilbert va començar a donar bones sensacions quedant segon a l’E3 Harelbeke i a la Dwars Door Vlanderen darrere el seu company Yves Lampaert. Les bones cames que mostrava es confirmaren als 3 Dies de la Panne on s’emportà la general i una etapa amb una autoritat total, preludi del que passaria pels murs adoquinats de De Ronde. L’exhibició de Gilbert al Tour de Flandes és d’aquelles que es recordarà per sempre més. Un atac a més de 50 quilòmetres de meta i victòria èpica en solitari. I per acabar-ho d’adobar, dues setmanes després victòria a l’Amstel holandesa, la primera de les Ardenes, alçant-se victoriós per quarta vegada en aquesta prestigiosa prova que tenia fins a 35 petits murs per superar en més de 250 quilòmetres. Victòria sensacional davant un altre monstre com Kwiatkowski. Gilbert ha tornat.

Finalment, pel que fa a triomfadors de la temporada, cal parlar del renascut polonès de l’Sky, Michal Kwiatkowski. El campió del món del 2014 havia ofert un parell d’anys molt discrets les últimes temporades, però enguany està desbocat. El mes de març li fou molt propici i s’emportà per segona vegada en la seva trajectòria la Strade Bianche després d’un atac a falta de pocs quilòmetres i victòria en solitari. I uns dies després assolia el seu primer monument, una de les més grans victòries de la seva carrera, la Milà-San Remo, i ni més ni menys que vencent a Sagan a l’esprint després d’un magnífic atac dels dos junt amb Alaphilippe al Poggio i escapada dels tres els últims quilòmetres. I tot i que Kwiato no ha tornat a guanyar des d’aleshores, si que ha signat actuacions i resultats molt positius, fregant sempre la victòria. Estigué prop de guanyar en tres etapes a Euskadi i sobretot a les Ardenes, sent segon a l’Amstel i tercer a Lieja. El millor Kwiato ha vingut per quedar-se i la seva condició de tot-terreny el fa favorit en qualsevol escenari.

No ha tingut sort enguany el megacrack Peter Sagan. Per alguna cosa o altre no s’ha endut cap clàssica important, més enllà de la no tant destacada Kuurne-Brussels-Kuurne, i comença a tenir en Van Avermaet la seva bèstia negra, a la que s’hi ha sumat Kwiato. Sagan era el gran favorit per totes les clàssiques de primavera però no n’ha guanyat cap. Segon a San Remo, tercer a Wevelgem, caiguda a Flandes, rebentada de roda a Roubaix quan havia atacat i se n’anava,… en definitiva no ha tingut gens de sort. Tot i així s’emportà dues etapes a la Tirreno-Adriático a principis de març. El que no se li pot negar és que sempre hi és i sempre lluita. Encara és molt jove, 27 anys, i ja supera les 90 victòries professionals, així que segur que continuarà engrandint el seu ja imponent palmarès. Dilluns vinent tindrà l’oportunitat a Frankfurt, prova que enguany a ascendit al World Tour, i sinó al sempre propici per a ell Tour de California.

I ja per acabar convé destacar un equip per sobre de tots: el Quick Step Floors. És el millor equip en les clàssiques i els resultats són espectaculars. No s’entén com no té patrocinador pels pròxims anys… A més de victòries importants com les de Gilbert a Flandes i Amstel, o la de Lampaert a la Dwars door Vlanderen, els corredors de l’equip belga han signat podi en pràcticament totes les clàssiques d’enguany amb una varietat de corredors increible, i sinó, sempre han tingut algun ciclista en opcions de guanyar fins el final. Espectacular.

Anem a repassar-ho:

-Strade Bianche: Z. Stybar, 4t.

-Milà-San Remo: J. Alaphilippe, 3r.

-Dwars door Vlanderen: Y. Lampaert, 1r; P. Gilbert, 2n.

-E3 Harelbeke: P. Gilbert, 2n.

-Gent-Wevelgem: N. Terpstra, 4t.

-Scheldeprijs: M. Kittel, 1r.

-Tour de Flandes: P. Gilbert, 1r; N. Terpstra 3r.

-París-Roubaix: Z. Stybar, 2n.

-Fletxa Brabançona: P. Vakoc, 2n.

-Amstel Gold Race: P. Gilbert, 1r.

-Fletxa Valona: D. Martin, 2n.

-Liège-Bastogne-Liège: D. Martin, 2n.

Aquesta primavera també hem tingut la retirada del mite Tom Boonen que deixà el ciclisme en actiu a la París-Roubaix, la prova que l’ha vist vencedor quatre vegades. Se’l trobarà a faltar les pròximes primaveres.

I malauradament hem tingut la nefasta notícia de la mort de Michele Scarponi atropellat per una furgoneta mentre entrenava prop de casa seva a Itàlia. Descansa en pau.

Maleïts pinganillos

Filed under: General — ciclistadesofa at 9:44 am on dimarts, abril 18, 2017

Des de que tinc memòria que m’agrada el ciclisme. Quan era petit (i en tinc 51, per centrar-nos) jugava a ciclistes a la platja, possiblement tantes o més hores que a fútbol. Jugava amb uns ciclistes de plàstic, que es venien enganxats en un cartronet en forma de triangle. N’hi devia haver deu, si no recordo malament, i entre ells un amb el maillot amb la bandera espanyola, que era Ocaña, un amb el maillot groc que, evidentment era Eddie Merckx, el maillot de la muntanya que era Perurena, i altres amb banderes d’altres països, com França, Holanda o Itàlia, que identificàvem, per desconeixement més que per una altra cosa, amb Van Impe, Zoetemelk i Thévenet. Aquests eren els fixos, els que hi eren sí o sí; els altres canviaven, depenent del moment de la temporada i el seu estat de forma.

Era un ciclisme d’èpica, en una època en que no es parlava de dòping (i amb això no vull dir que no n’hi hagués, però segur que no era tant “sofisticat” ni generalitzat com va arribar a ser després). Era un ciclisme en què un dels al·licients era veure si algun dels galls del peloton tenia una “pájara”, en què les estratègies d’equip es podien canviar vàries vegades en una mateixa etapa, depenent de com anaven els altres, i en què els directors d’equip “negociaven” els finals d’etapa de cotxe a cotxe.

Aquell ciclisme va anar morint a mida que anava augmentant l’ús de la tecnologia i la generalització del dòping. Encara hi ha una època “gloriosa”, la dels Hinault, Indurain, Perico Delgado, Chiappucci, Lemond, Bugno, Criquelion, Lejarreta, Roche, i un llarg etcètera de ciclistes, que van tenir el seu millor moment abans de que els escàndols del dòping toquessin a gairebé tots els primeres espases dels anys posteriors.

El que va arribar per quedar-se, però, va ser la tecnologia. El maleït pinganillo. Recordo les primeres vegades que vaig veure, per la tele, una etapa en la que els líders dels equips punters estaven connectats per ràdio amb el director. Vaig pensar, innocent de mi, que allò podia donar una nova i millor dimensió al ciclisme. Que el líder rebés informació immediata del que feien els altres, suposava jo, implicaria una nova manera de plantejar les etapes, li donava a tot plegat un aire diferent. En això de l’aire diferent sí que vaig encertar, però en això d’una millor dimensió…

El ciclisme de les grans voltes està en decadència. Els últims anys les tres grans, Tour, Giro i Vuelta, dominades amb mà de ferro per una elit d’uns pocs elegits, estan buscant la fórmula per aconseguir recuperar la combativitat a les etapes i la incertesa a la general: etapes més curtes amb molts finals en alt o amb rampes impossibles a la Vuelta, menys ports llargs i més mitja muntanya al Tour, o una contrarellotge individual l’última jornada del Giro 2017. Tot això està molt bé, sobretot pel que respecta al Giro, que els últims anys s’està beneficiant dels interessos d’alguns equips en bolcar tots els seus esforços en el Tour, deixant que la ronda italiana es converteixi en la més disputada i interessant de les tres, malgrat tampoc aconsegueixi complir amb les expectatives.

Ma perchè, que dirien els italians? Doncs que no sigui per culpa dels pinganillos… Des de que s’han generalitzat ja no els porten només els líders, ara qualsevol “mindundi” de qualsevol equip està connectat, i res escapa al control ferri del director esportiu. Els bons no s’arrisquen al desgast que pot suposar un atac “a cegues”, més enllà dels últims dos o tres quilòmetres en etapes amb finals en alt, ni pensar-hi en etapes planes o de mitja muntanya. Tot està controlat, tot és fred, i només es deixa un petit marge a les cames dels ciclistes. Aquestes cames, però, arriben sovint esgotades després de l’esforç tàctic de tota l’etapa, i els moments de lluita són petits esclats, petites mostres del que havia sigut el ciclisme. Mentre no es racionalitzi l’ús dels pinganillos, el que ens queda esperar de les grans voltes són etapes de migdiada, de cremar quilòmetres per veure qui arriba més fort al final, i poca cosa més.

Per sort encara ens queden les clàssiques, anarquisme ciclista en estat pur, on la potència i l’habilitat a l’hora de saber a qui seguir o quan atacar compten més que qualsevol tàctica. I ens queda Sagan, l’únic ciclista al que les tàctiques semblen importar-li més aviat poc, i, juntament amb Contador quan es desespera, els únics que poden posar cap per avall una etapa, segurament per a la desesperació dels seus directors.

 

L’EXPLOSIÓ DEL CICLISME COLOMBIÀ

Filed under: General — ciclistadesofa at 8:10 am on dimecres, abril 5, 2017

 


En els últims anys hem vist com nombrosos ciclistes colombians s’anaven fent un lloc important i cada vegada més destacat en el ciclisme actual, esdevenint en poc temps una de les principals potències ciclistes mundials, sempre en les primeres posicions dels rànquings de la UCI, tant en figures individuals com a país, competint de tu a tu amb països punters com Espanya, Bèlgica, Itàlia, Austràlia, França o Gran Bretanya. Només els falta tenir un equip a l’UCI World Tour i ja hauran fet el salt definitiu. De moment ja tenen al Team Manzana-Postobón a Continentals Professionals fent bons resultats i enguany participaran convidats a la Vuelta a Espanya i ja han participat en una altra volta del World Tour com la nostra, la de Catalunya, mostra del nivell dels seus corredors.

Algunes figures com Nairo Quintana o Esteban Chaves ja són ciclistes consagrats a l’elit, mentre que d’altres com Fernando Gaviria o Miguel Ángel López comencen a despuntar i obtenir resultats molt importants en proves de primer nivell. És per això que en aquest article veurem les principals figures ciclistes actuals provinents del país sud-americà.

-CICLISTES CONSAGRATS:

Nairo Quintana: Sens dubte Nairo Quintana és la gran estrella del ciclisme colombià, un dels millors escaladors del moment i la gran esperança colombiana de guanyar el Tour de França, prova en la qual ja ha fet podi en tres ocasions (dues vegades 2n i una 3r).

Nascut el 1990 a Boyacá, forma part d’una generació de supertalents del ciclisme com Peter Sagan o Michal Kwiatkowski, però a diferència d’aquests, Quintana és un ciclista de voltes per etapes i el seu ja enorme palmarès així ho certifica. Professional des dels 19 anys, guanyà el Tour del Porvenir del 2010, prova que han guanyat molts futurs grans campions, i guanyant l’any següent la classificació de la muntanya a la Volta a Catalunya, encara competint com a Continental Professional amb l’equip Café Colombia.

El 2012 féu un salt important al fitxar pel totpoderós Movistar Team on obtingué la seva primera gran victòria en una etapa de muntanya al Dauphiné, i pocs dies després s’apuntava la general de la Route du Sud. A partir d’aquí començaria una trajectòria de victòries imponent.

El 2013 explotà al Tour de França quedant segon de la general darrere Chris Froome i per davant del Purito, i anotant-se una etapa d’alta muntanya amb final a Annecy i el mallot blanc dels joves i també el de la muntanya. Ja havia guanyat uns mesos abans una etapa a Catalunya amb final a Vallter 2000 rebentant en l’ascensió a cracks com Joaquim Purito Rodríguez, Alejandro Valverde i Bradley Wiggins; i pocs dies després guanyà la seva primera gran volta per etapes, la Itzulia basca, on s’imposà a la general per davant de Richie Porte i Sergio Henao, a més d’endur-se una etapa amb final típic al santuari d’Arrate.

Ja consagrat en l’elit ciclista el 2014 obtindria la seva primera gran volta de tres etapes al coronar-se campió al Giro d’Itàlia per davant del seu compatriota Rigoberto Uran tot i que no exempta de polèmica. Guanyà també dues etapes i el mallot dels joves. A la Vuelta a Espanya del mateix 2014 patí una caiguda durant la contrarellotge quan anava vermell de líder de la general, fet que l’obligà a abandonar quan ho tenia tot de cara per guanyar.

El 2015 intentà l’assalt al Tour però tornà a quedar segon darrere Froome per solament 1 minut i 12 segons, i guanyant dues etapes, una d’ella amb final al mític Alp D’Huez. Poques setmanes després fou quart a la Vuelta.

El 2016 estigué plegat de victòries destacades, Volta a Catalunya, Tour de Romandia i Vuelta a Espanya, segona gran volta de tres setmanes del seu palmarès, aprofitant un dels atacs llunyans marca de la casa d’Alberto Contador que deixà Froome tallat, i que li serví a Qunitana el triomf final en safata. Però el seu objectiu havia estat el Tour de França i no pogué complir-lo, quedant tercer de la general per darrere de Froome i Romain Bardet.

El 2017 ha començat pletòric amb victòries a la Volta a la Comunitat Valenciana i sobretot a la Tirreno-Adriático on guanyà la general després d’una exhibició a l’ascens al Terminillo. Enguany vol fer Giro i Tour. És el màxim favorit al Giro, però el desgast que pugui patir a la Corsa Rosa pot descartar-lo del tot pel podi del Tour. Des del gran Marco Pantani el 1998 ningú ha pogut guanyar Giro i Tour el mateix any. Veurem com li va.

En el seu palmarès destaquen victòries d’etapa i podi a les tres grans voltes per etapes, a més de la victòria final al Giro 2014 i la Vuelta 2016, la general de la Volta al País Basc (2013), dues Tirreno-Adriático (2015 i 2017), la Volta a Catalunya (2016) i el Tour de Romandia (2016), entre moltes altres victòries d’etapes i voltes menors.

Amb només 27 anys encara té temps d’engrandir enormement el seu ja imponent palmarès.

Johan Esteban Chaves: L’altra gran figura colombiana en voltes per etapes és el sempre somrient i simpàtic Estaban Chaves, nascut el 1990 igual que Quintana. Chaves és un paio que pel seu estil i carisma cau bé, com el seu equip l’Orica. Tot i no tenir un palmarès tant extens com el seu compatriota, en els últims anys ha demostrat ser un ciclista a tenir molt en compte en les voltes de tres setmanes i també a les clàssiques de perfil muntanyós.

La seva explosió es donà a la Vuelta a Espanya del 2015 en la qual guanyà dues etapes muntanyoses i es classificà cinquè de la general, just darrere de Quintana. Fou a més, líder un parell de jornades.

Seguint amb la progressió, el 2016 fou un any boníssim per Chaves qui quedà segon del Giro d’Itàlia, superat per Nibali a l’última etapa, però emportant-se un triomf d’etapa i donant la sensació d’estar ja a punt per lluitar per la victòria en una volta de tres setmanes.

El final de temporada fou encara millor per Chaves que aconseguí el seu segon podi en una gran volta amb el tercer lloc a la Vuelta per darrere de Quintana i Froome, i superant a Contador després d’un magnífic atac llunyà a la penúltima etapa. La victòria més important de la seva carrera l’assolí ja al final de l’any ciclista anotant-se el seu primer Monument, en aquest cas Il Lombardia, la clàssica més apte pels escaladors, imposant-se al seu compatriota Rigo Uran i l’italià Diego Rosa.

Enguany serà el cap de files de l’Orica al Tour, i veient la seva enorme qualitat i tarannà, és ferm candidat a podi final així com a endur-se alguna etapa muntanyosa. De moment ha signat un segon lloc a la general del Down Under per darrere d’un Richie Porte intractable.

Rigoberto Uran: La sort no ha acabat d’acompanyar a Rigo Uran, i tot i assolir places d’honor en nombroses proves, li falta alguna gran victòria en el seu palmarès i, pel què hem vist últimament, o canvia molt la seva trajectòria o ja no hi serà a temps.

Apunt de complir la trentena, sempre ha rematat al pal. Medalla de plata als JJOO de Londres 2012 i dues vegades segon al Giro, el 2013 darrere Nibali i el 2014 darrere Quintana. També ha estat tercer a Il Lombardia en dues ocasions, segon a Catalunya, tercer a la Tirreno, i tercer a la Milà-Turí. Molts podis però poques victòries, entre les més importants dues etapes al Giro i el mallot dels joves, una etapa a Catalunya i una a Suïssa, i el Gran Premi del Quebec. Palmarès molt escàs per un ciclista que apuntava a guanyador d’una gran volta.

Sergio Henao: El corredor del poderós Sky, apunt de fer trenta anys, es troba en un gran estat de forma. Tot i actuar normalment com a gregari a la muntanya del seu líder d’equip Chris Froome, Henao ha demostrat de sobres que quan se li dónen galons pot fer coses importants.

Amb un palmarès molt escàs, sembla que enguany ha donat amb la tecla encertada i ha sumat dues victòries importants, la primera el campionat nacional del seu país que li permetrà lluir el mallot amb els colors de Colòmbia tota la temporada, i sobretot la general d’una prova prestigiosa com la París-Niça per davant de tot un Alberto Contador. Ara el trobem disputant la Itzulia, prova que se li dóna molt bé i on ha fet podi en tres ocasions, però la mala sort l’ha perjudicat sempre al perdre el liderat de la prova en la tradicional última contrarellotge, davant Quintana, Purito i Contador.

El 2016 estigué apunt de disputar-se les medalles dels JJOO de Rio amb Nibali quan marxaven ambdós escapats al tram final però una caiguda els deixà als dos fora de combat.

-JOVES DEL PRESENT I FUTUR:

Miguel Ángel López: Amb només 23 anys i enrolat ja com a líder de l’Astana, Superlópez apunta a supercrack i en els pròxims anys serà un dels homes més importants en les voltes per etapes ja que és un magnífic escalador.

Guanyador del Tour del Porvenir el 2014, l’any 2015 s’estrenà ja en el circuit mundial i s’anotà una destacada victòria d’etapa a l’etapa reina de la Volta Burgos. El 2016 ja es posicionà com a home a tenir en compte al emportar-se la general d’una prova del World Tour com la Volta a Suïssa i la clàssica Milà-Turí després d’un atac demolidor a l’última ascensió a la basílica de Superga. També guanyà etapes al Tour de San Lúis i el Tour de Langkawi. El mateix 2016 debutà a la Vuelta amb grans esperances però hagué d’abandonar.

Enguany ha de ser la temporada de la seva explosió i és imprevisible saber què pot arribar a fer.

Fernando Gaviria: Si bé estem acostumats a què els colombians siguin grans escaladors, amb Gaviria ens trobem amb un esprinter colossal que es postula sens dubte com un dels millors velocistes del present i el futur. No en va se’l coneix com “El Míssil”.

També del 1994 com López, Gaviria es forjà primerament en el ciclisme en pista on ha guanyat nombrosos títols, entre ells campionats del món i campionats panamericans.

En ciclisme en ruta i enrolat en el poderós Quick-Step Floors, compta amb llançadors de luxe pels esprints. De moment ja ha obtingut victòries parcials en proves importants com la Tirreno-Adriático o la Volta a Polònia, a més de clàssiques com la prestigiosa París-Tours o el Gran Premi Impanis-Van Petegem.

Enguany debutarà en una ronda de tres setmanes, en concret al Giro on més que probablement s’endurà alguna de les arribades massives.

-GREGARIS DE LUXE:

Jarlinson Pantano: En les primeres proves importants del World Tour del 2017 hem pogut comprovar que per fi Contador disposarà d’un company digne i a l’altura que el pot ajudar (i molt!) a les etapes de muntanya.

Nascut el 1988, ha tardat molt en despuntar, però el 2016 Pantano va signar el seu millor any amb dues victòries importants, una etapa al Tour i una altra a Suïssa, i apunt estigué d’endur-se’n una segona a la ronda francesa. Aquest any ha deixat el conjunt IAM per enrolar-se en el Trek-Segafredo on ja ha començat a deixar clar que treballarà per Contador i que té grans dots d’escalador. A més, aquest 2017 ja ha obtingut una victòria en forma de campió nacional de Colòmbia de contrarellotge i estigué a prop d’emportar-se l’última etapa de Catalunya, quedant segon superat per poc per l’imparable Valverde.

Darwin Atapuma: També del 1988, “el Puma” estigué fins aquest any enrolat a un dels millors equips del món, el BMC, sent sempre un gregari poderós. Actualment forma part de la disciplina del nou UAE Team Emirates d’Abu Dhabi. No ha tingut masses ocasions de brillar personalment però quan ha pogut ha obtingut algunes victòries. Els triomfs més importants del seu palmarès són el campionat nacional del 2008 i una etapa a la Volta a Suïssa l’any passat. El 2016 fou també el seu millor any acabant en el Top10 del Giro, en concret a la 9a posició, i vestint el mallot de líder de la Vuelta unes quantes etapes a més de ser segon a l’exigent pujada a l’Alto de Aitana, superat només pel jove Pierre-Roger Latour i també segon a la setena etapa superat per Lilian Calmejane.

Carlos Betancur: Començà fort i apuntava a superestrella però ha anat perdent gas els últims anys, lluny del nivell que se li suposava.

Nascut el 1989, començà a destacar el 2011 dins l’equip italià Aqua&Sapone amb bones actuacions al Giro d’Itàlia i Il Lombardia, i obtenint una victòria important al Giro dell’Emilia, clàssica 1.HC que acaba amb l’ascensió al santuari de San Luca a les afores de Bolonya, guanyant a Bauke Mollema i al seu compatriota Rigo Uran. El 2012 féu un molt bon any, sempre davant en les etapes i clàssiques muntanyoses tot i no obtenir cap triomf destacat. Això cridà l’atenció a l’equip WT francès AG2R que el fitxà pel 2013. Destacà a les clàssiques de les Ardenes amb un segon lloc a la Fletxa Valona i un quart lloc a Lieja després de rebentar el pelotón a 5km de meta. Al Giro del 2013 signà una gran actuació sent cinquè de la general i emportant-se el mallot dels joves, a més de quedar segon a l’etapa amb final al Galibier que s’emportà Giovanni Visconti.

El 2014 obtingué el triomf més important de la seva carrera al guanyar la París-Niça, a més de dues etapes, sent el primer colombià que guanyava la prova. A partir d’aquí i durant dos anys però, entrà en un declivi progressiu. El 2015 fou un any nefast, amb molts problemes dins l’equip, i per això el 2016 canvià al Movistar com a gregari per Quintana i Valverde, on aconseguí dues victòries menors en etapes a les voltes d’Astúries i Castella i Lleó.

Winner Anacona: La colònia colombiana és important en el sí del conjunt Movistar. Una altra de les peces importants per a la muntanya és Anacona. Nascut el 1988, és un potent escalador i peça important de l’equip en les proves per etapes, sobretot al Tour on ha acompanyat a Quintana i Valverde les dues últimes temporades. El seu palmarès és molt escàs però hi destaca una etapa d’alta muntanya de la Vuelta del 2014 amb final a la petita estació d’esquí d’Aramón Valdelinares.

-LA PROMESA DE FUTUR:

Egan Bernal: Amb vint anys acabats de fer, el pròxim ciclista colombià a tenir en compte és Bernal. Nascut el 1997 i forjat en el mountain bike, Bernal ja ha debutat al circuit professional de la mà de l’equip italià Androni-Giocattoli amb el que signà una excel·lent Tirreno-Adriático, signant una gran ascensió al Terminillo on entrà amb els millors. Apunt estigué d’endur-se el mallot de joves de la prova que li arrabassà Bob Jungels en l’última contrarellotge. De totes maneres realitzà un gran paper i tots els entesos apunten que té fusta de gran crack del qual sentirem a parlar en els pròxims anys.

Aquests són alguns dels noms més destacats del panorama ciclista colombià del moment, una potència en auge que compta evidentment amb altres ciclistes ja consagrats o promeses de futur per descobrir. Aquí només hem parlat d’aquelles figures més destacades. El que és evident és que en els últims anys Colòmbia ha donat al ciclisme una gran quantitat d’estrelles i homes d’equip molt potents, quasi sempre escaladors purs.

QUICK-STEP FLOORS, UNA MÀQUINA DE GUANYAR EN PERILL

Filed under: General — ciclistadesofa at 7:19 pm on dijous, març 30, 2017

Ja fa unes setmanes, Patrick Lefevere, històric mànager general del Quick-Step va anunciar que estava buscant patrocinador per l’equip de cara a les pròximes temporades i que sorprenentment li estava costant moltíssim trobar algun sponsor que volgués invertir. També va dir que si no el trobava en breu, tancaria la paradeta.

Sorprèn molt la situació límit ja que el Quick-Step no és un equip qualsevol sinó un dels blocs més poderosos del panorama ciclista, actual campió del món en contrarellotge per equips, i una de les formacions que més victòries obté al llarg de l’any, fonamentades sobretot en etapes a l’esprint en infinitat de voltes i també victòries a les clàssiques. L’any passat, el 2016, obtingué fins a 57 victòries, mentre que altres equips potents es quedaren molt lluny d’ells. Per comparar amb els equips més forts, l’Sky guanyà 39 proves, el Movistar va imposar-se en 36 carreres, el Dimension Data en 33, l’Orica i el BMC obtingueren 29 victòries, el Katusha 25 i el Lotto-Soudal 21. És a dir, el Quick Step guanyà 18 proves més que el segon equip més triomfador, ni més ni menys que l’Sky, l’equip més ric i probablement amb millor plantilla del World Tour, i quasi 30 victòries més que dos equips tant forts com l’Orica i el BMC, doblant pràcticament el seu nombre de victòries.

A més, no foren victòries menors. Trobem etapes al Tour, al Giro i a la Vuelta, a voltes d’una setmana com Tirreno-Adriático, Romandia, Polònia, Eneco Tour, California, Valònia, 3 Dies de la Panne, etc. i també en clàssiques com la París-Tours, la Primus Classic, la Scheldeprijs, la Fletxa Brabançona,… a més de campionats del món i campionats nacionals. Palmarès enorme i selecte, i a més repartit entre dinou corredors diferents! Una quantitat i una varietat de proves i ciclistes bestial.

El Quick-Step és l’equip belga per excel·lència i està ple d’estrelles de primeríssim nivell, així que es fa estrany i és preocupant que no tingui encara patrocinador de cara l’any vinent. A les seves files trobem a dos excampions del món com Philippe Gilbert (2012) i Tom Boonen (2005), vencedors en desenes de carreres la última dècada, entre elles moltes etapes a les grans voltes i deu Monuments entre els dos: 3 Tour de Flandes, 4 París-Roubaix, 2 Lombardia i 1 Liege-Bastogne-Liege.

També tenen a les seves files a Niki Terpstra, guanyador a Roubaix el 2014. Compten amb el possiblement millor esprinter del moment, l’alemany Marcel Kittel, i del qui probablement ho acabarà sent, el colombià Fernando Gaviria. El jove francès Julian Alaphilippe apunta maneres de superclasse i ja ha signat resultats de molt nivell i victòries importants, així com el campió luxemburguès Bob Jungels. Dan Martin assegura cada any alguna victòria a la muntanya, i el català David de la Cruz porta un parell de temporades a gran nivell i pot fer Top10 a les voltes de tres setmanes com ja va demostrar a la passada Vuelta. El bloc per les clàssiques que complementen a Boonen, Gilbert i Terpstra és senzillament espectacular: Zdenek Stybar, Yves Lampaert, Iljo Keisse, Gianluca Brambilla, Matteo Trentin, Petr Vakoc,… tots ells guanyadors d’etapes i carreres de primer nivell els últims anys.

Enguany la dinàmica no canvia, amb només tres mesos de competició acumulen ja 20 victòries de diversa magnitud, així com alguns podis i bons resultats en proves del World Tour i, a més, havent guanyat ja amb deu ciclistes diferents. Solament el BMC americà s’hi acosta amb 17 victòries repartides entre Richie Porte, Rohan Dennis, Ben Hermans i Greg Van Avermaet, a més del campionat nacional australià del jove Miles Scotson. El tercer que s’acosta en nombre de victòries és el Movistar ja que en suma 13, però en aquest cas monopolitzades per Quintana i Valverde, excepte dues de Castroviejo i Barbero. També l’Orica-Scott en suma 13, cinc de les quals sumades pel jove esprinter Caleb Ewan. Un equip tant potent com l’Sky només en suma 8, l’FDJ francès 10 i el Katusha solament 5.

Així doncs, es fa molt estrany pensar que un equip del calibre del belga pugui desaparèixer a finals d’any. Els seus ciclistes trobarien majoritàriament lloc en altres formacions però seria un drama pel ciclisme que un equip històric, amb tantes victòries de prestigi en els últims anys, i amb corredors tant bons tanqués la paradeta. I més sent d’un país on el ciclisme és religió.

Totes les victòries del 2017 (Gener-Març):

20 victòries:

-M. Kittel (6): 1 etapa Abu Dhabi Tour (2.UWT), 3 etapes i general Dubai Tour (2.HC), 1 etapa 3 Dies de la Panne (2.HC)

-F. Gaviria (4): 1 etapa Tirreno-Adriático (2.UWT), 1 etapa Volta ao Algarve (2.HC), 2 etapesVuelta San Juan (2.1)

-M. Richeze (2); 2 etapes Vuelta San Juan (2.1)

-D. Martin (1): 1 etapa Volta ao Algarve (2.HC)

-J. Alaphillipe (1): 1 etapa París-Nice (2.UWT)

-D. De la Cruz (1): 1 etapa París-Nice (2.UWT)

-Y. Lampaert (1): Dwars door Vlanderen (1.UWT)

-P. Gilbert (2): 1 etapa i general 3 Dies de la Panne(2.HC)

-T. Boonen (1): 1 etapa Vuelta San Juan (2.1)

-J. Bauer (1): Campionat Nova Zelanda CRI

Next Page »