Ciclista de sofà

Blog de ciclisme per a fans vagos

Maleïts pinganillos

Filed under: General — ciclistadesofa at 9:44 am on dimarts, abril 18, 2017

Des de que tinc memòria que m’agrada el ciclisme. Quan era petit (i en tinc 51, per centrar-nos) jugava a ciclistes a la platja, possiblement tantes o més hores que a fútbol. Jugava amb uns ciclistes de plàstic, que es venien enganxats en un cartronet en forma de triangle. N’hi devia haver deu, si no recordo malament, i entre ells un amb el maillot amb la bandera espanyola, que era Ocaña, un amb el maillot groc que, evidentment era Eddie Merckx, el maillot de la muntanya que era Perurena, i altres amb banderes d’altres països, com França, Holanda o Itàlia, que identificàvem, per desconeixement més que per una altra cosa, amb Van Impe, Zoetemelk i Thévenet. Aquests eren els fixos, els que hi eren sí o sí; els altres canviaven, depenent del moment de la temporada i el seu estat de forma.

Era un ciclisme d’èpica, en una època en que no es parlava de dòping (i amb això no vull dir que no n’hi hagués, però segur que no era tant “sofisticat” ni generalitzat com va arribar a ser després). Era un ciclisme en què un dels al·licients era veure si algun dels galls del peloton tenia una “pájara”, en què les estratègies d’equip es podien canviar vàries vegades en una mateixa etapa, depenent de com anaven els altres, i en què els directors d’equip “negociaven” els finals d’etapa de cotxe a cotxe.

Aquell ciclisme va anar morint a mida que anava augmentant l’ús de la tecnologia i la generalització del dòping. Encara hi ha una època “gloriosa”, la dels Hinault, Indurain, Perico Delgado, Chiappucci, Lemond, Bugno, Criquelion, Lejarreta, Roche, i un llarg etcètera de ciclistes, que van tenir el seu millor moment abans de que els escàndols del dòping toquessin a gairebé tots els primeres espases dels anys posteriors.

El que va arribar per quedar-se, però, va ser la tecnologia. El maleït pinganillo. Recordo les primeres vegades que vaig veure, per la tele, una etapa en la que els líders dels equips punters estaven connectats per ràdio amb el director. Vaig pensar, innocent de mi, que allò podia donar una nova i millor dimensió al ciclisme. Que el líder rebés informació immediata del que feien els altres, suposava jo, implicaria una nova manera de plantejar les etapes, li donava a tot plegat un aire diferent. En això de l’aire diferent sí que vaig encertar, però en això d’una millor dimensió…

El ciclisme de les grans voltes està en decadència. Els últims anys les tres grans, Tour, Giro i Vuelta, dominades amb mà de ferro per una elit d’uns pocs elegits, estan buscant la fórmula per aconseguir recuperar la combativitat a les etapes i la incertesa a la general: etapes més curtes amb molts finals en alt o amb rampes impossibles a la Vuelta, menys ports llargs i més mitja muntanya al Tour, o una contrarellotge individual l’última jornada del Giro 2017. Tot això està molt bé, sobretot pel que respecta al Giro, que els últims anys s’està beneficiant dels interessos d’alguns equips en bolcar tots els seus esforços en el Tour, deixant que la ronda italiana es converteixi en la més disputada i interessant de les tres, malgrat tampoc aconsegueixi complir amb les expectatives.

Ma perchè, que dirien els italians? Doncs que no sigui per culpa dels pinganillos… Des de que s’han generalitzat ja no els porten només els líders, ara qualsevol “mindundi” de qualsevol equip està connectat, i res escapa al control ferri del director esportiu. Els bons no s’arrisquen al desgast que pot suposar un atac “a cegues”, més enllà dels últims dos o tres quilòmetres en etapes amb finals en alt, ni pensar-hi en etapes planes o de mitja muntanya. Tot està controlat, tot és fred, i només es deixa un petit marge a les cames dels ciclistes. Aquestes cames, però, arriben sovint esgotades després de l’esforç tàctic de tota l’etapa, i els moments de lluita són petits esclats, petites mostres del que havia sigut el ciclisme. Mentre no es racionalitzi l’ús dels pinganillos, el que ens queda esperar de les grans voltes són etapes de migdiada, de cremar quilòmetres per veure qui arriba més fort al final, i poca cosa més.

Per sort encara ens queden les clàssiques, anarquisme ciclista en estat pur, on la potència i l’habilitat a l’hora de saber a qui seguir o quan atacar compten més que qualsevol tàctica. I ens queda Sagan, l’únic ciclista al que les tàctiques semblen importar-li més aviat poc, i, juntament amb Contador quan es desespera, els únics que poden posar cap per avall una etapa, segurament per a la desesperació dels seus directors.

 





No Comments »

No comments yet.

RSS feed for comments on this post. TrackBack URI

Leave a comment

XHTML: You can use these tags: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>